Benjamín Palencia

Obres sobre paper a la Galería Pinós

L’obra sobre paper de Benjamín Palencia (Barrax, Albacete 1894-Madrid 1980), menys coneguda que la seva obra sobre llenç, té un recorregut propi, independent, de gran interès per si mateix. La llarga vida productiva de l’artista (els seus primers dibuixos són datats de 1912 i els últims de 1979) i un esperit artístic inquiet – l’art com a creació constant– fan que aquest recorregut, a més d’extens, sigui ric en diversitat d’estils, temes i tècniques. Aquesta diversitat es pot apreciar a les obres que formen la present exposició, datades entre 1913 i 1972. Palencia no va ser un pintor de preparació minuciosa, per aquest motiu no existeixen realment a la seva obra sobre paper esbossos preparatoris per a obres sobre llenç com a tals. Naturalment, hi ha temes i estils que va plasmar tant sobre llenç com sobre paper, però podent considerar ambós tipus d’obres del mateix nivell, simplement executades amb materials diferents. És el cas de l’obra nº 17, Interior de molino, que reprodueix el mateix escenari, si bé amb personatges diferents, que un oli del mateix títol al Museo de Albacete. Instal·lat a Madrid, a partir de 1909-1910, els seus dots d’observació el porten a retratar gent i situacions típiques del Madrid d’aquella època. Aquesta primeríssima etapa, 1912-1920, està representada a l’exposició per alguns exemples notables de diferents sèries –alguns amb les empremptes de la bomba que va caure a l’estudi de Palencia durant els primers dies de la Guerra Civil–, començant per uns diminuts dibuixos de nens (i les seves cuidadores) (nºs 1-3) en parcs invisibles realitzats entre 1913 i 1915 amb uns materials molt bàsics, llapis o carbonet sobre un simple paper de quadern de notes. Malgrat de la seva senzillesa –o síntesis en paraules de Juan Ramón Jiménez–, mostren ja els seus dots per a reflectir postures i moviments. Alguns d’aquests dibuixos serien publicats posteriorment per Juan Ramón Jiménez, el descobridor de Palencia, a la seva col·lecció Biblioteca de Índice en un llibret de dibuixos titulat, com no, Niños, entre ells el nº 2 de la present exposició, Muchacha con un niño en brazos. Altres sèries realitzades entre 1915 i 1920 capten a dames de la burgesia en llotges de concerts de l’Orquestra Filarmónica de Madrid (nº 4-7), i personatges diversos als seus moments d’oci a l’aire lliure, en parcs i bulevards (nºs 8-12), alguns anticipant ja el seu domini del color. Reflexa així mateix ambients més populars, com les partides de cartes en tavernes o berenadors (nºs 13-14), o els cafès de les tertúlies (nº 15). Encara que datada el 1826, l’obra nº 16, Desnudo de espaldas, pertany gairebé amb total seguretat al grup de dibuixos del natural que va realitzar a les classes amb model de l’Académie de la Grande Chaumière durant la seva breu estada a París a finals de 1925. Palencia va romandre uns dos mesos a la capital francesa, on aprofità per a veure en directe tota la gran pintura europea de finals del s. xix i començaments del s. xx i perfeccionar el dibuix de la figura humana Palencia va passar dels temes d’ambient urbà, a la dècada dels 40, a entorns rurals. Palencia se centra en el camp, de manera especial, encara que no exclusiva, als voltants de Madrid –Vallecas, Vicálvaro– retratant personatges, animals i paisatges rurals (nºs 17-21): tintes de camperols, cavallerisses, ovelles, pobles, molins. Com a personatges destacats d’aquell món, de nou els nens, nens de Vallecas i de Villafranca de la Sierra (Ávila), entre els que es compten en la present exposició el dolcíssim retrat de sis nens (nº 25), fluid, àgil, segur, el Niño de la alpargata (nº 26), i una atípica Niña de Vallecas (nº 22), realitzada a tinta aplicada amb pinzell, una tècnica molt grata per Palencia, que utilitzà també en Los Ciegos (nº 24), també d’aquesta època, però de molt diferent caràcter, com també Mujeres con niño (nº 23). Els dibuixos de Palencia comencen a cridar tant l’atenció en aquests anys, que el crític Eugeni d’Ors li dedica uns versos a La Vanguardia, el juny de 1946: “Benjamín Palencia ve, que es la mayor ciencia. por esto, de buena fe, yo alabo y alabaré los dibujos de Palencia.”

Els anys 1947-1949 suposen un parèntesi de gran interès en l’obra sobre paper de Palencia, són anys de recerca. Abandona el realisme d’anys anteriors i inicia un estil més lúdic, un desenvolupament paral·lel al dels seus olis, contagiats d’una alegria nova a mesura que la tragèdia de la Guerra Civil va quedant enrere. artistes (en especial Ángel Ferrant i Mathias Goeritz), reivindica l’art prehistòric –ja reivindicat a la seva etapa avantguardista de la dècada de 1930– i el dibuix infantil, prenent a Paul Klee com a mestre. Els seus nens perden “serietat”; alguns semblen ara “ninots” alegres (nºs 27 i 28), amb un dibuix sòlid, polit, clar, estil que reflecteix al seu segon llibre sobre nens, Niños de mi molino, publicat per la Galería Clan al febrer de 1948. L’alegria es nota igualment als seus dibuixos més realistes, com és el cas de la preciosa tinta ploma i pinzell de La niña sentada en el campo (nº 29). També d’aquesta època tenim dos bons exemples de dibuixos amb aplicació de color, Muchacha en rojo y La niña Paulina (nºs 30 i 31), utilitzat per a ressaltar la figura o per a donar dinamisme. Aplica el color, com feia a la seva primera època en dibuixos per a revistes, per zones, sense seguir la tirania del contorn de les línies del dibuix (com faria un nen?), aconseguint uns efectes sorprenents. Una tècnica semblant és aplicada a Joven sentado (nº 35). L’obra més destacada d’aquest període a l’exposició és, sense dubte, el Autorretrato de 1948 (nº 32), una tècnica mixta que, encara que de factura molt diferent ens recorda immensament el magnífic Autorretrato de 1920 actualment al MNCARS. Sorprèn l’obra per la saviesa que demostra en assolir un efecte de gran plasticitat i colorit, malgrat el predomini de tons apagats, amb tan sols uns lleugers tocs de groc i vermell. Va ser aquest un període molt ric en experimentació d’estils sobre paper com demostren les altres dues obres d’aquests anys de l’expoÉs l’època en la qual juntament amb altr l’exposició: Dos cabezas (nº 33), barrejant la ploma amb tocs de pinzell, i la moderna aiguada Cafetera (nº 34). A mitjans dels anys 50 van aparèixer els primers retoladors comercials, els anomenats “Magic Markers”. Palencia aviat va veure en ells un instrument útil per al seu estil de treball, realitzat ara gairebé tot a l’aire lliure. El retolador li proporcionava un instrument de fàcil transport per a treballar en qualsevol situació. Són diverses les obres en què, sola o en combinació amb d’altres, utilitza aquesta tècnica: La niña Mari Carmen (nº 39), Niños jugando (nº 37), Mula cargada (nº 46) i l’extraordinari Rostro Àureo (nº 49), al que, com mostren les formes matemàtiques que inclouen al dibuix, Palencia intenta fer encaixar el rostre dins les proporcions indicades, per al número auri, que havia estudiat en l’obra de Matila Ghyka. Possiblement dels anys 50 sigui l’únic exemple en l’exposició d’un oli sobre paper, un esbós ràpid de cavalls i un toro (nº 36). L’agilitat del traç és notable a la figura del toro en primer terme. Molino Holandés (nº 38) ofereix un exemple interessant de l’aplicació al dibuix d’una tècnica que Palencia havia empleat als seus quadres a mitjans dels anys vint, el dripping o degoteig. Sobre el dibuix realista del molí holandès amb el panorama esbossat d’una població al fons –Rotterdam plovent– Palencia deixa caure unes gotes de tinta molt diluïdes que produeixen l’efecte d’estar contemplant l’escena darrera de vidres tacats per la pluja, com va ser potser el cas al realitzar el dibuix. Un altre conjunt interessant de l’exposició és el format pels tres “Serafines” (nºs 41-43), en el que és ja un imaginari clàssic de Palencia de l’home madur veient passar els dies a l’aire lliure. El conjunt ressalta la varietat tècnica de l’obra sobre paper de Palencia: una ploma, retoladors i una tinta a pinzell. A mitjans dels anys seixanta, Palencia comença a passar els hiverns a Alacant, primer a Altea, i posteriorment a Polop de la Marina, a l’interior de la província. Per això apareixen a les seves obres tant el mar, Cesta de frutas frente al mar (nº 45), com les muntanyes de la Marina Baja, Montañas (nº 50). Completen l’exposició tres plomes –un Amanecer amb unes ovelles en primer terme (nº 40), unes Flores (nº 44), tema habitual en qui va ser un gran amant dels jardins i la naturalesa, i un Burrito (nº 48), que ens recorda als seus anteriors Plateros– i una tècnica mixta, llapis de colors i pastís, Rostro de mujer (nº 47), un rostre expressionista d’una dona camperola que ens porta a la memòria la Montserrat de Julio González. M’agradaria concloure aquesta presentació amb el testimoni de Rafael Alberti al seu llibre de memòries La arboleda perdida (1975): “Era Benjamín un trabajador infatigable, con cara e ingenuidad de campesino. Cuando mostrava sus dibuixos –los hacía por miles–, empapelaba directamente el suelo del taller, quedando al visitante únicamente el minúsculo espacio de sus pies, imposibilitado de todo movimiento.” Serveixin aquestes 50 obres sobre paper de Benjamín Palencia, part de la història de l’art del segle XX, per a gaudir de la recuperació dels nostres moviments darrere d’uns dies tristíssims que ens han permès valorar encara més el luxe quotidià de la vida d’apreciar l’art en llibertat.

Ramón Palencia

Bibliografía citada

– Alberti, R. La arboleda perdida, Seix Barral, Barcelona 1975

– Palencia, B. Niños, Biblioteca de índice, Madrid 1923

– Palencia, B. Niños de mi molino, Galería Clan, Madrid 1948

Bibliografía de referència

– Corredor-Matheos. J. Vida y obra de Benjamín Palencia, Espasa Calpe, Madrid 1979

– Esteban Leal, P., “Benjamín Palencia, participe del Arte Nuevo”, en el catálogo de la exposición Benjamín Palencia y el Arte Nuevo, Bancaja, Valencia 1994.

– Palencia del Burgo, R. “Una vida de creación”, en el catálogo de la exposición Benjamín Palencia de principio a fin, Fundación Caja de Burgos, Burgos 2018

RELACIÓ D’OBRES