MONS INTERIORS I EXTERIORS
Em va demanar Javier Úbeda que escrivís “alguna cosa ” per al catàleg, amb motiu de la seva exposició en la galeria Fernando Pinós. Aquest “alguna cosa” que hauria de ser text llarg, pel que d’emoció té la seva obra per a un servidor, s’ha de cenyir a escasses línies per allò de la brevetat del paper i de l’espai.
Mereix aquest autor, unes pàgines generoses per a poder explicar el que em produïxen les seves escultures. Seré llavors breu i el meu ofici d’escriptor haurà de cenyir-se gairebé al telegrama no de duel, sinó de goig!
Els seus mons interiors i exteriors, que són el títol de la seva exposició, donen recer a la seva vida que és la nostra. En les seves formes i els seus angles, com ell em va descriure, es tanca la realitat embolicada amb el paper de la utopia que és palpable i curulla de vida. Té la virtut de convertir el quotidià en escultures amb ànima i al traslladar-les al bronze o al ferro. I tot això, ens remet l’al·licient bell de les sensacions.
No importa! Que les seves expressions se suavitzin o per contra es tornin en arestes punxegudes. Tots i cadascun dels punts pels quals es delimiten les seves obres, salten les fronteres del real per a convertir-se en màgiques. I si comencem per aquest final tornem al principi. És per això que Javier Úbeda convenç. Perquè en aquest ofici de creadors camina sense dobleces ni afegits. No juga a ser modern per voler estar de moda. Accentua els límits de la seva fantasia i els converteix, amb aquesta espècie de alquimia, en retalls de la vida de vostè o d’aquell. Desbarata a aquells que busquen estats o costats metafísics per a omplir paper i que poc diuen, perquè ell camina per una senda de realitats. I encara que la màgia en ocasions, adopti el perfil d’una bellesa furtiva, ell sap que el realment bell, es posa robes senzilles, sense puntes, ni brodats. Perquè per sorprendre, no precisa Javier de alforjas i sarrons replets de xaranga bullanguera. Per a contar el seu món, només necessita un, a tancar els ulls per a després tocar la fantasia.
La resta! Seria ofici de comptadors i creadors de coses que no vénen en els llibres, i que confonen a uns i embogeixen als altres. Ell sap fer art en majúscules, per beure’l en got i a glops curts. Quin ofici té! I a un simple escriptor com jo, li falten les paraules.
Javier Carles
Director de “Formas y Ángulos” Cadena COPE
Javier Úbeda: Mons interiors i mons exteriors
Cada vegada més l’escultura contemporània intenta reflectir un esdevenir constant del coneixement humà. Un reflex clar de la problemàtica que l’artista i el món sostenen en una lluita constant per l’existència. És complex pensar que tot això està íntimament lligat al sentiment artístic que vol expressar allò que més arrelat està en el seu ésser. És com una comunió de l’esperit amb l’univers, en un final on no existeixen ni oposats ni contraris. És difícil i àrdua la tasca per a aconseguir aquesta simbiosi que manté a l’artista en una constant vigilància en la seva lluita creativa.
Fa temps que vinc seguint l’obra escultòrica de Javier Úbeda, i puc afirmar que en aquests últims anys de treball la seva evolució ha estat una constant ferma i decidida per manifestar allò que més profundament sent en el seu interior. El seu treball li ha dut a una investigació en les formes, però també en l’essència de la seva obra i en el concepte que ens vol expressar.
En l’escultura de Javier Úbeda trobem sempre una doble visió del món. Mons interiors i mons exteriors, que sintetitzen el seu procés creatiu a la recerca de noves formes que mai són provocatives, sinó que més aviat desitgen l’afirmació de la seva essència.
En les seves últimes escultures realitzades en ferro i bronze observem nous elements incorporats que enriqueixen encara més un vocabulari artístic gestat des del temps i l’experiència.
Si en les seves exposicions anteriors no apareixia el personatge, ara aquest es manifesta com un element propi i essencial, ja que per a Javier Úbeda la representació de la figura humana és sinònim de descobriment, de trobada amb un mateix. Igual que l’escala, aquesta se’ns mostra com una constant, com un símbol del procés, del camí, del fer.
Gairebé totes les seves obres vinculen al personatge i a l’escala com centre d’atenció donant regna solta a la interpretació que a l’espectador pugui suggerir-li. En cap cas l’obra de Javier Úbeda representa un drama, sinó tot el contrari, ha d’entendre’s com un cant a la llibertat i a l’esforç humà, una afirmació de l’individu, que en l’esdevenir dels temps cerca el sentit de la vida.
Joan Gil
Membre de la Associació Internacional de Crítics d’Art – AICA
