( 1929 – 1914)
Joan Claret i Corominas (Barcelona, 1929–2014), va ser, en paraules del crític Alexandre Cirici, «un pintor constructivista pur, un heroic resistent vers l’informalisme». Encara que va realitzar alguns cursos d’arquitectura, finalment va llicenciar-se en Filosofia i Lletres, l’any 1957, per la Universitat Autònoma de Barcelona i va perfeccionar aquests estudis a La Sorbonne de París; però el seu interès per la pintura ja era latent en aquells moments. Dos anys després, el 1959, va aconseguir la seva primera exposició a la sala Gaspar. En els anys successius la seva obra s’internacionalitzarà gràcies a un seguit d’exposicions a Tòquio, Bonn, Sao Paulo i Londres, entre altres. Aquesta progressiva difusió internacional del treball de Joan Claret va créixer entre els anys 1964 i 1965 amb la inclusió de la seva obra en una exposició col·lectiva itinerant pels Estats Units, englobat dintre els grups Modern Spanish Painting i Seven Catalonian Artists. Aquesta presència entre el més destacat de la seva generació és una conseqüència directa d’haver guanyat, el 1963, el primer premi Joan Miró de dibuix. Va participar en el grup «0 Figura», que havia capturat la mirada dels crítics amb l’exposició «0 Figura. Homenaje informal a Velázquez» a la sala Gaspar de Barcelona, en companyia de Tharrats, Subirachs, Vilacasas, Hernández Pijuán… Els anys 80 i 90 justifiquen la seva afirmació «la meva pintura és com l’escriptura, es compensa a mesura que es va fent, tot hi està relacionat». Així, són anys de consolidació i evolució d’un llenguatge tant personal com coherent.
