LA FRAGÀNCIA INTEL·LEGIBLE DE L’EFIMERIA
La fina intuïció de Fernando Pinós, fill, ens torna a sorprendre, com va passar amb l’exposició de Manuel Sagnier l’any 1999 -per a molts desconeguts-, amb una gran mostra d’un altre pintor que va gaudir d’un gran prestigi entre els anys trenta i seixanta del passat recent. segle: José Miguel Serrano, que, sense ser tan desconegut com Sagnier, ha quedat injustament relegat.
Pintor desbordant, excessiu, barroc, com la seva pròpia persona, dibuixant, gravador, muralista, il·lustrador de llibres, retratista, decorador…, Serrano, de família Santander, va néixer a Barcelona l’any 1912 i va morir a Sitges l’any 1982. Enmarcat dins d’un cert postimpressionisme, la seva personalitat, però, transcendeix tota categorització. Apassionat de l’art de la pintura i format als tallers de Nogués i Labarta, va adoptar el color i la forma com a mètode d’expressió des dels inicis, però amb una pinzellada ràpida i colorida, sempre busca un bon decorativisme, en allò que troba. , compta més que l’acabat perfecte.
Descobert pel savi Plandiura després de la seva primera exposició individual a l’antiga Syra del carrer Diputació l’any 1936, aquest mateix any va participar a les exposicions d’Art espanyol celebrades a París i Amsterdam. Instal·lat una estona a París, on va freqüentar Vergés, Pruna i Grau Sala, va fer amistat amb Cocteau i va exposar, entre d’altres, a les “Galeries Quatre Chemins”.
De tornada a Barcelona, després de la guerra va participar en el segon “Saló dels Onze” patrocinat a Madrid per Eugenio d’Ors, que el va arribar a qualificar de Rilke de la pintura, per la seva música, gràcia, elegància i sensibilitat. Així mateix, va participar en l’exposició d’art contemporani espanyol celebrada al Jeu de Paume de París. Instal·lat a Sitges l’any 1944, exposa a nombroses galeries: Verdaguer; Padró, San Jorge, Caralt, Gasa del Libro, Vinçon, La Pinacoteca, etc.
Encara que dotat per a tots els gèneres, es va especialitzar sobretot en les flors, el millor de la seva producció juntament amb les natures mortes. A la figura, encara que ben executada, no arriba al mateix nivell, tot i que els encerts són notables. Com a muralista, va decorar diverses cases senyorials, com la dels marquesos de Camp-Alange, a Madrid.
El pintor “possiblement amb la major facilitat de la seva generació”, segons Carlos Sentiu, potser aquesta facilitat, aquesta facilitat amb què pintava, aquesta plasmació de l’aspecte més fràgil de la bellesa, que és la decoració – Serrano creia en el valor decoratiu de la pintura – mitjançant una pinzellada ràpida i sacsejada, no eximeix del drama i la grandiloqüència, que beu en la pintura romàntica francesa, els aspectes més incompresos de la seva obra. Potser aquesta instal·lació, sobretot a partir dels anys seixanta, ha condicionat part de la seva pintura, de vegades precipitada, en molts detalls excessivament improvisats, encara que sempre sensibles i sincers.
Les obres de Serrano incloses en la present exposició abasten quatre dècades, des del 1940 fins al 1980, i Fernando Pinós ha sabut reunir, en una completa selecció, trenta-cinc quadres dels millors temes que tocava el pintor, en format gran i mitjà. : arlequins pensatius d’exultant brillantor; “polichinelas” capturats en un cabriol; coloms; galls lluitadors amb els seus moviments nerviosos i vitalitat, de colors frescos, en què contrasten harmònicament negre intens, vermells, grocs, terres i verds; cavalls de carreres plens de vida, moviments àgils; adolescents a l’ombra; parelles abraçant-se amb aire de tristesa; i sobretot flors, acabades, ben construïdes, en un extasi de pètals i fulles que cauen en cataractes, moments efímers captats en plena fugacitat.
Helios Rubio
