MESTRES DEL MODERNISME
Escrit realitzat per Teresa-M. Sala (amb la col·laboració de Ricard Bru en la redacció del text referent a Francesc Vidal)
-
-
-
-
-
-
- Joan Busquets i Jané
- Gaspar Homar i Mesquida
- Casa Esteva, Figueras i Hoyos
- Francesc Vidal i Jevellí
- Josep Ribas i Anguera
-
-
-
-
-
Introducció
El títol de “mestres del modernisme” té diversos sentits. El mestratge és una capacitat de realització d’aquell que coneix la matèria i la tècnica, la sap amb profunditat i experimenta sense dificultat. De fet, en el món dels gremis un mestre era aquell que després de fer unaobra mestra podia ingressar al cos gremial i establir-se de forma autònoma com a cap de taller.
Per tant, també podem assenyalar que un mestre és aquell que sobresurt en una de les arts, i així els mestres Francesc Vidal i Jevellí, Joan Busquets i Cornet i Josep Ribas i Fort van dirigir destacats tallers de decoració on es van formar, tot agafant més tard el relleu o independitzant-se, Frederic Vidal i Puig, Gaspar Homar i Mesquida, Joan Busquets i Jané o Josep Ribas i Anguera. Molts altres artífexs van respondre a les demandes de la clientela i van confegir les decoracions dels interiors del modernisme, com els tallers Esteva, Figueras i Hoyos o l’empresa de fusteria artística Casas i Bardés.
Les propostes de mobiliari modernista que Fernando Pinós ens presenta recull la varietat de formes, tècniques i materials que els moblistes-decoradors van realitzar amb gran mestratge. Els models produïts per les Indústries Vidal van destacar, a partir de 1899, per la utilització d’un nou material de vidre dels anomenats “vitralls cloisonné de Barcelona”. Frederic Vidal, que s’havia iniciat al taller patern en l’aprenentatge de l’ebenisteria i el dibuix, va viatjar a Londres per aprendre la tècnica que aplicaria de forma innovadora, tal com bé veiem en les dues taules, l’armari i el plafó exposats. D’altra banda, de la Casa Busquets, una de les característiques distintives dels mobles projectats per Joan Busquets i Jané és la utilització personal que feia del pirogravat, que dibuixava amb una punta roent elèctrica que s’havia inventat per passar a policromar-los. Habitualment acostumava a signar aquests dibuixos pirogravats, com si així volgués singularitzar i fins i tot distingir aquest tipus de creació, on sempre apareixien motius ornamentals naturalistes interpretats de la fauna i la flora (crisantems, lliris d’aigua, gira-sols, roses, etc.). També Josep Ribas i Anguera va pirogravar alguns mobles, amb un estil, però, diferent dels de la mà de Busquets. A part de que els seus dibuixos no apareixen signats, són molt més incisius en el traç i en la utilització del color, tal com podem veure en les tauletes niu, que ens permet de realitzar un interessant joc de comparacions.
Per la seva banda, Gaspar Homar i Mesquida excel·leix amb les seves creacions en què les talles o les marqueteries es combinen amb els colors de les fustes, les aplicacions de metal·listeria artística, amb unes formes del tot originals que trenquen amb les estructures rígides i massisses de l’eclecticisme historicista. Mobles de despatx o de menjador lleugers i d’una bella composició ornamental, cadires sinuoses, armaris, escriptoris inspirats en Majorelle, una jardinera, un magnífic paravent de quatre cossos on combina els vitralls emplomats, amb el motiu decoratiu de roses, amb unes esplèndides marqueteries amb ocells, un paraigüer de rebedor amb una talla i marqueteria floral. Els plafons de marqueteria o mosaics de fusta no eren només aplicacions que formaven part d’un moble sinó que també es comercialitzaven com si fossin quadres amb imatges com Sant Jordi, la Verge de la Mercè o la Verge de Montserrat. Se’n podien trobar a botigues com la Casa Esteva, Figueras i Hoyos, com la que està datada el 1902 amb motiu del dia de la Rosa d’Abril. Val a dir que precisament és a partir d’aquests anys quan de les formes més sinuoses s’evolucionarà cap a un tipus de moble de línies més rectes, com veiem a la taula de caoba, marbre i llautó dels Ribas, que esdevé un bon exemple de contenció i elegància.
Joan Busquets i Jané (1874-1949)
Pels volts de 1840, al carrer de la Ciutat núm. 9, els germans Busquets van crear un taller de tapisseria i decoració que després de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 passaria a anomenar-se Casa Joan Busquets (Joan Busquets i Cornet, mestre-tapisser que afaiçonava els cortinatges amb gran habilitat). El seu fill, Joan Busquets i Jané, va estudiar mobiliari i decoració a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, i a partir de 1898 veurem com la botiga-taller apareix sota la denominació de J. Busquets e hijo. Serà a partir d’aquell moment quan apareixen els primers projectes decoratius modernistes, que es caracteritzen per la utilització d’una profusa paleta de fustes, amb una predominant tonalitat més clara que en èpoques anteriors, estructures i petges amb sinuosos plegaments i originals pirogravats i marqueteries. La Casa Busquets va participar i va ser guardonada en diverses de les Exposicions d’Indústries Artístiques de la ciutat de Barcelona i internacionals, com la de Buenos Aires (1910) o Londres (1912). Va comptar amb un ampli repertori de models, que van ser fotografiats per Pau Audouard, i que responia als gustos i a les demandes d’una clientela selecta, amb destacats noms de famílies de banquers, industrials, fabricants, comerciants, polítics o nobles… Els Busquets van ser membres fundadors i actius del Centro de Artes Decorativas i del FAD (Foment de les Arts Decoratives). Eusebi Busquets, el tallista de la Casa, va destacar com a defensor del Museu de les Arts Decoratives, escrivint tot un seguit d’articles sobre el tema a la revistaJoventut. El 1917 es traslladaran al passeig de Gràcia, ja en una etapa posterior al modernisme.
Gaspar Homar i Mesquida (1870-1955)
Els Homar eren uns mallorquins que per tradició es dedicaven a l’ofici de fusters. Cap a 1883, Pere Homar va deixar Bunyola amb el seu fill Gaspar, que llavors només tenia tretze anys, per ingressar al taller d’Indústries Artístiques de Francesc Vidal a Barcelona. El 1893 van establir obrador i botiga pròpia a la Rambla de Catalunya 129 i més tard, el 1898, al carrer de Canuda 4. Durant aquells anys, Homar va passar per l’Escola de Llotja i es va vincular amb el Centro de Artes Decorativas, tot arribant a esdevenir un dels moblistes-decoradors més destacats del modernisme. Va comptar amb la participació d’artistes com Sebastià Junyent, Josep Pey, Joan Carreras, Joan González o Pau Roig per als seus dibuixos de marqueteria i talla, i va associar-se durant un temps amb Joaquim Gassó. Va formar part de l’equip de col·laboradors habituals de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner amb qui va realitzar els destacats conjunts del Palau Montaner, la Casa Lleó Morera a Barcelona, del pavelló dels distingits de l’Institut Pere Mata o la Casa Navàs de Reus. També va treballar amb Puig i Cadafalch en alguns mobles de la Casa Amatller o en la decoració de la Casa Trinxet. Utilitza fustes clares combinades amb marqueteries, amb una presència destacada de les roses com a motiu decoratiu. Va excel·lir en el disseny de làmpades i també va dedicar-se al comerç de les antiguitats i restauració d’obres d’art. Va participar i va obtenir diversos guardons en nombrosos certàmens locals i internacionals.
Francesc Vidal i Jevellí (1848-1914)/Frederic Vidal i Puig (1882-1950)
Francesc Vidal, al capdavant de les indústries artístiques F.Vidal y Compañía (1884-1889), va ser un dels impulsors de les arts decoratives a la llum del modernisme. Des que va obrir el seu primer establiment l’any 1879, va destacar per la valenta iniciativa d’introduir a Catalunya un nou concepte de decoració d’interiors des d’una perspectiva global, moderna i artística. Els grans tallers Vidal van ser centre d’experimentació i de creació, on els ideals del moviment anglès Arts & Crafts van tenir resposta en cadascuna de les seves seccions artístiques. Més de dos-cents artesans treballaven en la construcció d’interiors i de mobles que eren generalment identificables per la combinació d’elements decoratius de caràcter mecanicista i naturalista. Vidal actuava sempre amb mà rígida i exigent perquè de l’obrador en sortissin les millors manufactures, elegants i d’acabat perfecte per als clients més prestigiosos del moment.
Amb el pas dels anys F.Vidal (1889-1929) es va anar adaptar als nous temps i als nous gustos de la clientela. El seu fill Frederic Vidal va anar a Londres a formar-se a la casa Cloisonné Glass Company. Des de 1899, i durant uns quatre anys, Frederic va dotar el taller del seu pare de peces decorades amb vidre cloisonné, obres preuades per la laboriositat d’aquesta inusual tècnica. Amb el nou segle, el gran prestigi aconseguit per a l’entorn de l’Exposició Universal de 1888, va cedir pas a noves generacions de moblistes i decoradors, de la talla de Gaspar Homar o Santiago Marco, deixebles ambdós de la Casa Vidal.
Josep Ribas i Anguera (1876-1909)
El 1892, Josep Ribas (encara Ribas i fill) ja feia un temps que havia deixat el carrer de la Ciutat núm. 3 de l’antic taller dels Pons i Ribas per instal·lar-se a l’Eixample (al carrer de Consell de Cent) per canviar-se a la Rambla de Catalunya tocant a la plaça del mateix nom. Semblar ser que aquell indret va convertir-se un lloc d’encontre d’artistes i intel·lectuals de l’època. Així, en l’etapa del modernisme se sap que Josep Ribas i Anguera comptava amb la participació, com a director artístic, del projectista i escultor Magí Llaurador, que seria substituït per l’holandès F.A. Simonís i Trinitat Llacuna. El tipus de mobiliari que va produir fins a 1908 segueix les tendències de les modes de l’art nouveau internacional, amb la utilització de la fusta de noguera i les aplicacions decoratives de pirogravats, talles o marqueteries que ofereixen singulars models.
Amb motiu de la seva mort el 1909 serà la seva dona, Pilar Seva i Roca, qui es farà càrrec del negoci com a Vda, de Ribas fins al 1924.
