Introducció
La Galeria Fernando Pinós, situada a Barcelona, és un espai sempre implicat a la conser vació i divulgació de la cultura i l’art català. De manera que, resulta adient que tinguem en consideració la producció de l’artista local Llorenç Brunet i Torroll, en homenatge als seus abundants mèrits artístics. Fernando Pinós ofereix una exposició temporal per a mostrar al públic una sèrie de 100 dibuixos originals que ens traslladen a l’escena de Catalunya de finals del segle xix i principis del xx, ja que és significativa per a la nostra comunitat pel seu valor documental. La mateixa galeria, l’any 2017, va mostrar una altra col·lecció gràfi ca de dit artista, que abastava concretament el període de la Primera Guerra Mundial en l’àmbit internacional. Llorenç Brunet va ser molt valorat en vida, el seu estil era tan per sonal que els lectors de la premsa de l’època el reconeixien a l’instant. Pel que fa a l’estil de la seva obra, és eclèctic, es troba entre el realisme, moviment que torna a l’observació de la realitat, i el naturalisme, l’expressió naturalista del món circumdant. Sembla que des de la seva mort, la seva vida i obra van restar en l’oblit, així doncs, resulta interessant poder estu diar la producció artística de Brunet, que formà part de les pàgines de la premsa de l’època.
Un dels factors decisius per a que Brunet ara no sigui tan valorat, és que s’enfocà en documentar la història, allò que succeïa, i no es dedicà a pintar els grans gèneres, com tam poc s’apropà al Modernisme pictòric. Possiblement perquè no va aportar tant a la Història
Els personatges que representa
Brunet són fàcilment identi
ficables, va dotar-los de gran
expressivitat i cal destacar que
a totes les seves obres li va atri
buir un títol irònic i enginyós.
No només criticà el món amb
el dibuix, també amb la paraula
inserida a les obres, aspecte que
facilita la identificació del tema
i el to que transferia a la il·lus
tració. La iconografia de les
obres ens és útil com a partida
per a tractar diversos temes, i
l’assumpte central és la política
i la societat a Catalunya sempre
en relació amb Espanya, en el
període que va de finals del se
gle xix a principis del xx.
Diari personal de Llorenç Brunet (fig. 1)
de l’Art, entesa en clau de progrés, no va innovar tant en la temàtica o el dibuix, encara que va ser partícep de dues de les innovacions de l’època: va decantar-se per dibuixar agafant apunts del natural i va interessar-se pels ex-libris. Simultàniament, aprofitant un fet de la circumstància històrica actual, el conflicte polític entre els governs de Catalunya i Espanya, considerem interessant recuperar la producció artística de Brunet per a visualitzar la pro
blemàtica de llavors que és encara vigent, amb relació als assumptes polítics i socials que van succeir i que es continuen produint sense solucionar-se. Aquest conflicte radica en el fet que la història de Catalunya està marcada per la lluita contra el poder centralitzat de Madrid.
Farem una revisió analítica de les fonts que ens parlin sobre Llorenç Brunet, sintetit zarem la informació documentada sobre ell fins ara. Els estudis que remeten a la figura de Brunet són escassos, per aquest motiu consultarem fonts primàries, com correspondència, el seu diari personal (fig.1), o les fonts de l’època, com les revistes o la premsa, així podrem compilar més informació. Molts dels dibuixos resten sense catalogar, i resulta complicat trobar les reproduccions d’aquests, a més no estan totalment documentades, no tenim les dates ni els títols de totes les seves obres, tot i que gràcies a les il·lustracions que repro duïen a les revistes del moment tenim imatges dels seus dibuixos. Les dates de les obres són aproximades, m’estic basant en dates de publicació de les revistes i els diaris de l’època o bé en la correspondència d’allò que representa amb els esdeveniments històrics significatius.
Aproximació a la vida i l’obra de Llorenç Brunet
En Llorenç Brunet nasqué a l’Ajuntament de Badalona (Barcelona) l’any 1873, on tenien la llar els seus pares Joana, natural de Tiana i Josep Brunet, ja que el seu pare no només es dedicà a l’ensenyament primari, sinó que era cap de secretari de la Corporació Municipal. Va créixer en un entorn artístic, coneixia al pintor Antoni Caba des de la seva joventut, qui li va prometre al seu pare la protecció de Brunet, de manera que va poder cursar els estudis artístics a l’Escola Superior i Oficial de Belles Arts de la Llotja, a Barcelona. Allà gaudí de docents com el mateix Antoni Caba, Claudio Lorenzale o Eusebi Planas. Com que des de ben jove s’inclinà per les arts gràfiques, quan només tenia 15 anys, els grans mestres ja reconeixien la seva destresa. Segons Guerau Mutgé, «En el cas de Llorenç Brunet hi havia la coincidència del gran home i el gran artista»1, i la seva producció artística és una conseqüència de la seva personalitat. Va guanyar premis a diversos concursos, i en especial destacaven de Brunet les composicions i els assumptes històrics que tractava. Als seus inicis, cap al 1889, es dedicà a dibuixar els paisatges de la Conreria i de la Cartoixa
1 Guerau MUTGÉ. Llorenç Brunet, l’home i l’artista, Barcelona, Ed. Altès. 1973, p. 13.
6 7
de Montalegre, que es van publicar a La Ilustración Ibérica. A Barcelona hi havia una tendència a l’excursionisme, existia el Centre Excursionista de Catalunya, i el fet de ser de Badalona, que es troba a prop de la muntanya, va propiciar que Brunet s’aficionés a fer excursions, de manera que coneixia el paisatge i els costums del moment.
Llorenç Brunet s’hi va declarar neutral entre els partidaris de l’art tradicional i els de l’art nou. El seu estil és eclèctic, combinà el realisme testimonial amb el naturalisme, i el fet de treballar poc l’obra pictòrica potser va ser un factor que afectà en què no es posicionés en un estil concret més innovador. Garrut denomina eclèctics a aquells pintors, «(…) que tal vez, por una tendencia hija del sistema de enseñanza que llamaron académico, se im
presionaron de los grandes maestros, tomados estos de la época barroca principalmente, con pintura de claroscuro, adjetivada por un intento de realismo y a veces de naturalis mo, que condicionó a muchos pintores a seguir esas rutas»2. Els seus primers dibuixos de caràcter professional denoten encara l’academicisme del qual més endavant s’allunyà per trobar el seu estil personal. Aquestes primeres obres es caracteritzen per la meticulositat, el detallisme i la psicologia aplicada als temes i a les expressions dels personatges represen tats. Eusebi Planas, cap a l’any 1891 el va recomanar a París, i va residir a Oran i Alger, on començà a treballar pintant i dibuixant com a il·lustrador per a les empreses editorials de França i Espanya. Va ser a Alger on realitzà una gran pintura que va ser premiada i la cedí a l’Ajuntament de Badalona, que més tard la va dipositar a un museu d’Art de Catalunya. Cap a l’any 1895, va haver de fer el servei militar a Madrid, i durant aquest període les seves obres giraran entorn d’aquest tema, sempre copsant l’ambient que l’envoltava. Quan tornà a Catalunya es va instal·lar a Barcelona per col·laborar en diaris i revistes il·lustrades.
L’any 1902, va contraure matrimoni amb Consolació Salada, amb qui va tenir dues filles. Gràcies a les paraules de Josep M. Cuyàs, sabem que Brunet es va casar per amor i que era una persona propera, amb humanitat, «un humor proper al dels anglesos i amb la intencionalitat dels alemanys»3. Brunet va patir de prop l’arbitrarietat política del moment, ja que el seu pare va ser víctima del caciquisme polític de Barcelona, va ser perseguit per un exdiputat liberal per no haver volgut falsificar unes actes electorals, ja que Josep Bru
net ocupà el càrrec de secretari de l’Ajuntament de Tiana, sent destituït per aquest motiu. Llorenç en aquell període manifestà, a les seves il·lustracions, el seu estat anímic de ma lestar respecte al patiment del seu pare per la falta de protecció que va rebre dels governs. A molts dels seus dibuixos feia referència a la manca de justícia social en la legislació d’aquells temps. Va ser en aquesta etapa quan Brunet va interessar-se per l’art aplicat a les arts d’estampació del llibre i gràfiques en general, i aquesta peculiaritat el va distingir com a gran tècnic i artista.
Cal subratllar que en aquesta època els artistes sortien a l’estranger impulsats per un esperit avantguardista, buscaven a fora altres influències per ampliar els seus co neixements artístics. Aquest va ser el cas d’en Brunet que l’any 1910 va rebre una beca per a estudiar a Leipzig (Alemanya), propiciada per la Junta de Pensions per Ampliar Estudis, de l’Estat espanyol, i presidida per Santiago Ramón y Cajal. Hi ha constància que les seves obres van ser ben rebudes a l’estranger, sent cotitzades les seves aquarel·les. A Leipzig va interessar-se pels ex-libris, els quals va continuar perfeccionant durant el
2 Josep Maria GARRUT. Dos siglos de pintura catalana, Madrid, Ibérico Europea de Ediciones. 1974, p. 233. 3 Josep M. CUYÀS. «Gent Nostra: en Llorenç Brunet». Carrer dels Arbres, Badalona, Museu de Badalona, núm. 18, febrer de 1981, p.22.
transcurs de la seva vida, convertint-se en expert de la matèria, encara que a Espanya no es coneixia tant aquesta modalitat artística. Mutgé ens confirma que, «molts dels seus ex-libris estampats en fulls van tenir popularitat»4. Arran de tornar d’Alemanya, poc abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el van nomenar professor de dibuix i color de la Secció d’Oficis Artístics a l’Escola del Treball de Barcelona. Simultàniament, Brunet va crear les Pàgines de la Guerra Europea, la majoria publicades a la revista L’Es fera, tenien tant realisme que es pensaven que Brunet havia estat al front de batalla. Va deixar constància dels horrors que comportà la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En aquesta segona etapa, les seves obres són més esquemàtiques, els personatges es veuen més exaltats i retratistes. Dins l’ambient intel·lectual i artístic, els que li donaren renom, van ser les aquarel·les, l’àlbum Testes de la terra i les produccions de caràcter satíric. Llorenç Brunet participà en les penyes del Cafè de la Rambla, ara desaparegut, on coincidien molts dels intel·lectuals de l’època i per on corria d’un a l’altre el «Manifest Groc»5. El fet que formés part de l’Associació de la Premsa Diària de Barcelona, dona va peu a què tothom s’apropés per a demanar-li consell, ja que estava sempre al dia de les últimes notícies. Va participar com aquarel·lista a exposicions celebrades a la ciutat comtal, a Vilafranca del Penedès i Tarragona, concretament els anys 1911, 1918, 1919 i 1921. Les seves obres pictòriques són poques, pintà a l’oli un gran llenç de temàtica his
tòrica, titulat La conquista de Orán por el cardenal Cisneros, pel qual va rebre un premi internacional. Brunet va il·lustrar la Monografia històric-descriptiva de la cartoixa de Montalegre, «escrit per Pedro Cano Barranco i publicat a Barcelona el 1921»6. Com a dibuixant va realitzar ex-libris, cartells publicitaris, caricatures polítiques i socials in
tencionades, i per altra part va plasmar els grans pensaments i idees filosòfiques als seus dibuixos, que van ser publicats a molts dels diaris i revistes d’Europa. En aquell període, hi havia revistes i diaris que s’ocupaven de divulgar la cultura, els ciutadans tenien al seu abast la informació sobre tot el que estava succeint. Això va facilitar als artistes a promocionar-se, o bé treballar directament tot il·lustrant les pàgines dels principals editors, revistes i llibres d’art. Aquest va ser el cas de Llorenç Brunet, que treballà per a editors de tota Europa, en especial a la premsa catalana, com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El Diluvio Ilustrado, Cu-Cut!, Dominguín o Palla Nova, i durant alguns períodes per al diari madrileny ABC. Van poder dedicar-se a allò que els apassionava, a la vegada que trobar l’estabilitat econòmica. Així trobem a les seves pàgines els enginyosos i atrevits dibuixos de Brunet, que els firmà com a “Bru-Net”. A algunes re vistes com La Campana de Gràcia, el mencionen com a «dibuixant tan amic de la gent de la dictadura»7, però la veritat és que sovint col·laborà per a revistes que es posicionaven en contra del règim i la societat conservadora, encara que tampoc era partidari de les idees catalanistes. El que sí que denoten les seves obres és l’amor per la justícia i per l’humor. Brunet reflexiona i filosofa sobre les actituds i les polítiques del període, és a través de la ironia i la sàtira com retrata els successos i personalitats de l’època. Una de les caracterís
4 G. MUTGÉ. Llorenç Brunet…, op. cit., p. 23.
5 Ibídem, p. 32.
6 Xavier G. PÉREZ. El Cau Brunet 1916. Campsentelles, 15. 2012 Centre d’Estudis Santfostencs Amics de Cabanyes, p. 83. 7 ARCA. «La Campana de Gràcia» [en línia], La Campana de Gràcia, Barcelona, nº 3395, 17-08-1934, p. 8, disponible a https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/resultados_ocr.do?general_ocr=on&materia_numcontrol&descrip_materia&- descrip_lengua&descrip_iddescripbiblioteca&formato_fechapublicacion=dd%2FMM%2Fyyyy&id=784&tipoResultados=PA G&posicion=51 [consulta: 28-02-2020].
8 9
tiques principals de la seva producció és la seguretat que reflexen els seus dibuixos, pel domini de la tècnica, el traç enèrgic, gruixut, intuïtiu, i audaç, en especial a les caricatu res. Tant en dibuixos com en aquarel·les destaca la seva producció al natural, veiem més realisme en la manera de tractar els temes, així com l’expresivitat que transfereix als seus personatges, arribant a popularitzar les personalitats públiques en relació a la política.
Tècnicament dominà el llapis litogràfic, la tinta, el bolígraf i l’aquarel·la. Una altra de les seves aportacions a l’escena artística, va ser la restauració d’un edifici hotel i restaurant al qual estiuejava, adaptant-lo com un museu-cau cap al 1914 i inaugurat l’any 1916, a la carretera de la Conreria a prop de Sant Fost de Campsentelles, conegut com a Cau Brunet. Va seguir l’estil d’El Cau Ferrat de Sitges. Va construir «una torre-mirador»8 amb un estil modernista eclèctic, l’arquitecte va ser A. Millàs Figuerola. Com recull Xavier Pérez al seu estudi, «El diari barceloní La Vanguardia va fer un seguiment força exhaus tiu de tot el procés de construcció del Cau»9. Aquest museu deriva de la passió de Bru net per l’art, ja que va ser col·leccionista d’obres d’art i antiguitats catalanes. Per a la seva construcció va haver de demanar diners i subvencions, que li va atorgar el diputat català a Madrid, Carlos Padrós10, dada que es recull en una carta que li va escriure a Brunet. La notícia sobre la construcció del Cau Brunet, va ser publicada a la revista madrilenya Blanc i Negre11, tot elogiant a l’artista. Brunet realitzà un dibuix a carbonet sobre paper del Cau, titulat Can Brunet (fig. 2). El Cau es va edificar en un solar cedit al pintor badaloní pels propietaris i promotors de la urbanització Colònia-Bosc de la Conreria de Montalegre, els senyors Artigas i Arnús, que van trobar encertada la idea de Brunet de crear un espai per als artistes i excursionistes.
Malauradament, amb l’arribada de la II República el 1931, van destituir a Brunet com a catedràtic de l’Escola del Treball. Ell va dibuixar durant molts anys per a periòdics republicans, el govern monàrquic el nomenà catedràtic i el republicà li va treure el càrrec, aquest fet el va desmoralitzar. Evidentment, Brunet va entrar com a docent per mèrits pro
fessionals, va rebre una distinció honorífica, un premi internacional i l’honor de figurar la seva biografia a l’Enciclopèdia Espasa. El seu gran amic Apel·les Mestres, el va ajudar moralment i va intercedir per ell per a poder recuperar la feina com a docent. Finalment, quan arribà el govern de Lerroux, fou nomenat catedràtic de Dibuix de l’Institut de Segon Ensenyament de Sant Feliu de Guíxols, encara que renuncià poc temps després. El 1936 inicià una col·lecció de dibuixos al natural que no va finalitzar, titulada Excursió i viatges per la Catalunya Artística. Aquell mateix any va esclatar la Guerra Civil Espanyola, consti tuint una altra etapa de malestar i dificultats. El domicili en el qual residia llavors, al carrer Balmes 102 de Barcelona, va patir en ocasions a causa dels atacs bèl·lics. Com ens explica Mutgé, «Com que durant l’època de la Segona República havia estat protestant tant contra la destitució del seu càrrec de l’Escola del Treball»12, va restar molt preocupat durant el transcurs de la guerra, ja que esperava algun càstig. Tanmateix, continuà les seves pràc
tiques habituals, com assistir amb el seu amic Guerau Mutgé, a les tertúlies del Cafè de la
8 Xavier G. PÉREZ. El Cau Brunet…, op. cit., p. 77.
9 Ibídem, p. 78.
10 Ibídem, p. 82.
11 ABC. «Blanco y Negro» [en línia], Blanco y Negro, Madrid, ABC, 13-8-1916, p. 10, disponible a
https://www.abc.es/archivo/periodicos/blanco-negro-19160813-10.html [consulta: 3-02-2020].
12 G. MUTGÉ. Llorenç Brunet…, op. cit., p. 38.
Rambla, encara que per aquesta temença freqüentava altres cafès com el Tèrminus i Oro del Rhin. Sabem a través de Mutgé13, que Brunet tant en el seu programa de càtedra com en diversos articles publicats en algunes revistes, demostrà ser no solament un creador, sinó també un excel·lent teoritzador. Va ser en aquest moment quan publicà alguns articles a la revista Curiositats de Catalunya, com un titulat «El castell d’Escornalbou»14 (23/10/1937) o «Futurisme»15 (25/9/1938). Un altre exemple de la seva habilitat per a escriure, el podem apreciar al seu diari, on recull una breu autobiografia. Malauradament, poc després de començar la revolta, la seva filla petita Maria Teresa va emmalaltir, fet que va accentuar la preocupació d’en Brunet. Al cap de poc temps, l’artista també va caure malalt a causa d’una infecció en un braç. Quan acabà la guerra l’any 1939, va realitzar un últim dibuix fent al·le goria de l’acabament del conflicte bèl·lic, on s’observa la figura de Crist amb el lema: «Pau als esperits!»16. Després de tot, M. Teresa va morir i el seu pare va quedar deprimit sense poder superar l’adversitat, morint a Barcelona el 12 d’octubre de 1939.
13 Ibídem, p. 31.
14 UAB. «Escornalbou» [en línia], Curiositats de Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, nº 91, 23-10-1937, p. 519, disponible a https://ddd.uab.cat/pub/curiositats/curiositats_a1937m10d23n91.pdf [consulta: 13-03-2020]. 15 UAB. «Futurisme» [en línia], Curiositats de Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona. n.º 87, 25-9-1938, p. 398, disponible a https://ddd.uab.cat/pub/curiositats/curiositats_a1937m9d25n87.pdf [consulta: 13-03-2020]. 16 G. MUTGÉ, Llorenç Brunet…, op. cit., p. 42.
10 11
Fortuna crítica de Llorenç Brunet
Consultant les fonts de l’època podem analitzar la seva condició d’artista, destacant que en cara que avui dia no sigui tan reconegut, era considerat un excel·lent artista. Per exemple, a La Vanguardia del dia 28 d’agost de 1938, trobem una notícia comunicant que l’artista està malalt i es refereixen a ell com «El conocido dibujante, pintor y periodista»17. En especial van valorar positivament el seu domini de la tècnica i el compromís i interès pels fets coetanis a ell. Va gaudir del reconeixement de les institucions de l’època, guanyant diversos premis i medalles d’exposicions i concursos artístics, com la medalla d’or a l’Exposició Internacional d’humorisme celebrada a Torí i Rivoli el 1911. Aquests reconeixements van propiciar que fos escollit per a formar part del Comitè d’una Exposi
ció Internacional com la de Rivoli. Els seus admiradors
i protectors van ser, segons Josep M. Cuyàs, «Segismon
Moret, Nicolau Salmeron, el rei de Saxònia, el Príncep de
Wurttenberg, Santiago Ramón y Cajal, Dato, Bascarán,
Maura i Bermúdez Reina»18. Podem esbossar la persona
litat o el caràcter de l’artista llegint allò que van escriure
sobre ell, i ens adonem que segurament tenia una actitud
enèrgica, empàtica i objectiva. Es preocupava d’altres ar
tistes com Gaudí, a qui li va dedicar dues làmines, una
d’elles de l’any 1906, titulada La casa dels Ossos (fig.3).
Cal destacar dins la seva col·lecció de dibuixos l’àlbum
Caps de Casa, amb trenta il·lustracions a la ploma publi
cades el 7 d’abril de 1922, i Testes de la Terra-Catalunya
del 1929, que a través d’obres il·lustrades recopila la re
presentació de diferents personatges de diverses comar
ques catalanes, copsant la part anímica dels mateixos.
L’artista realitzà una exposició dels seus apunts al natural
i d’aquarel·les, als Magatzems Jorba de Barcelona el 1935.
Un dels amics de Brunet, va ser Guerau Mutgé,
que li dedicà una biografia el 1973 per a commemo
rar els cent anys del seu naixement. Sabem que Brunet
havia estat apolític, és a dir que en realitat no es va de
cantar a un bàndol o un altre, sinó que va caricaturit
zar a tots els personatges públics més destacats i va fer
sàtira sobre aquells temes. Si alguna vegada sembla que
es posicioni suposem que es deuria a un interès vital,
ja que allò que de veritat l’apassionava i l’interessava
era l’art. Sabem a través de Mutgé que «tothom el creia
seves publicacions eren de caràcter reivindicatiu, però com hem esmentat, no va ser un home activament implicat en la política. Va gaudir de gran popularitat, va transferir l’as pecte d’humor i sàtira de la seva personalitat a les caricatures i dibuixos. Llorenç Brunet, intentà interpretar, expressar allò que no es diu amb el seu dibuix, va realitzar sàtires sobre els polítics fent caricatures, exagerant, deformant. Va fer periodisme gràfic amb el dibuix, és a dir, va fer actualitat. Segons Mutgé «el públic reia de debò, en contemplar aquelles caricatures político- intel·lectuals (…)»20. Van assolir fama els ex-libris polítics personals, així com els que dedicà a institucions i entitats barcelonines, com L’Ajuntament, o un altre dedicat a la «Societat Protectora d’Animals i Plantes, al Círculo Artístico de Sant Lluc, i al de
Foment de la Producció»21.
Situació de la pintura barcelonina
de finals del segle xix i principis del xx
Simultàniament, a Catalunya coexistien diversos moviments artístics, dins dels quals es donaven diferents estils. Va ser una època de profundes transformacions socials, políti ques, econòmiques, tecnològiques i culturals. Segons Fontbona22, des de 1890 a la pintura de l’època predominava voler reflectir la realitat de manera naturalista o verista. Els premis de les exposicions eren concedits sobretot per a obres naturalistes. Aquest corrent va ser típicament meridional, a Itàlia l’òpera verista, a Madrid temes crus, com vagues, acci dents, etc. A la cultura francesa també hi havia aquests elements naturalistes encara que de manera més refinada i asèptica i a Catalunya les penúries de la classe obrera contrastant amb el luxe de la burgesia. A Barcelona, l’ensenyament oficial a l’Escola de Belles Arts de la Llotja es trobava encara en el romanticisme natzarè. Els romàntics ja van retornar a la naturalesa, gaudien de més llibertat creativa, interpretaven subjectivament la realitat, rei vindicant la figura de l’artista com a geni creador. Pels academicistes eren més importants les parts que componien el tot i pels romàntics era necessària la visió de l’obra com una totalitat, no era possible entendre una part sense tenir noció del conjunt. La manifestació antiacademicista a Espanya es comença a donar cap a l’any 1850, promoguda pels romàn tics natzarens. Amb la reforma de l’ensenyament, van aconseguir suprimir les estampes com a exercici inicial en l’aprenentatge del dibuix i es començaria a representar tot partint directament de formes tridimensionals. L’Escola Llotja es va dividir en dos grups, un a fa vor de la renovació i altre en contra. Va ser llavors a les acadèmies privades a on els artistes dibuixaven les coses tal com les veien, del natural. Els nous mètodes es van adoptar ferma ment en l’Escola oficial el 1902, suprimint el dibuix d’estampes23, Pere Borrell va fundar el 1868 la seva acadèmia privada, a on molts artistes van aprendre a observar i representar els objectes reals. Fontbona24 ens diu que a part de l’acadèmia de Borrell, van haver tam bé altres privades, fundades per artistes, per exemple l’acadèmia Baixas, de l’aquarel·lista
La casa dels Ossos (fig. 3)
un home de conviccions més o menys avançades»19, les
20 Ibídem, p. 24. 21 Ibídem, p. 25.
17 LA VANGUARDIA, «Lorenzo Brunet» [en línia], La Vanguardia, Barcelona, 28-8-1938, p. 5, disponible ahttp://hemeroteca.lavan guardia.com/edition.html?bd=28&bm=08&by=1938&ed=&em= [consulta: 3-03-2020].
18 J. M. CUYÀS, «Gent Nostra: en Llorenç… », op. cit., p. 22.
19 G. MUTGÉ. Llorenç Brunet…, op. cit., p. 17.
22 Francesc FONTBONA. La Crisi del modernisme artístic, Barcelona, Ed. Curial, 1975, p.16.
23 Roser MASIP, «Decaïment de l’ensenyament acadèmic: motius, crítiques i alternatives», a EGEA, Jorge/ SAMANIEGO, Cristina, Rodríguez (coords.), La imatge de l’heroi a l’escultura catalana (1800- 1850). Barcelona, GRACMON; DUX, 2012, p.145-151. 24 F. FONTBONA. La Crisi del modernisme…, op. cit., p.53.
12 13
Joan Baixas. Segons Francesc Fontbona25, a partir d’aquestes escoles els alumnes van anar formant grups d’artistes joves que tenien criteris similars, com La Colla del Safrà que va sorgir de la Llotja, seguint a Casas i a Rusiñol.
Coexistien dues estètiques diferents, una més conservadora que és on es trobava Llorenç Brunet i una altra més transgressora, la del pleinairisme, que van iniciar Casas i Rusiñol gràcies al viatge que van fer a París cap a 1890. La crítica conservadora va de preciar-la, ja que era partidària de l’estètica del virtuosisme postfortunyà o del realisme detallista dels Masriera, Romà Ribera o Ferrer i Miró. A l’estudi exhaustiu de Maria A. Cascante26, es descriu també la situació de la pintura durant la segona meitat del segle xix. Explica que es va desenvolupar el realisme per influència francesa, però que ja no triaven una part de la naturalesa perfecta sinó que plasmaven detalls de la vida quotidiana de persones corrents. Tractaven els gèneres clàssics, com el retrat, el paisatge i els quadres his
tòrics. Va ser Ramon Martí Alsina qui va iniciar el realisme, encara que també Pere Borrell es va preocupar per l’estudi directe de la naturalesa, o Apel·les Mestres poeta, dibuixant i músic amic de Brunet, va destacar al món de la il·lustració. Llorenç Brunet va apropar-se al moviment del realisme, en concret al testimonial i no al detallista. Encara que les aqua
rel·les i els dibuixos de Brunet són d’estil eclèctic, ja que també s’apropà al Naturalisme, moviment que havia sorgit recentment. Es caracteritzà per prendre dibuixos del natural, i en gran manera la temàtica es basava en la visió de la classe humil, dels obrers, les vícti mes de la societat burgesa capitalista. Dionís Baixeras va ser un dels artistes que va deixar testimoni de les dolentes condicions de vida d’aquelles persones. Al mateix temps, Llorenç Brunet s’encarregà de documentar els successos polítics i socials de l’època a través dels seus dibuixos al natural. Brunet és un artista difícil de classificar, el seu estil és personal, ambigu respecte a les tendències de l’època.
Segons Fontbona27 l’art de finals del segle xix i principis del xx va ser renovador, es va diversificar i democratitzar. Abans l’art era un instrument del poder per adoctri nar al poble, no per a gaudi de l’esperit de l’home. Els artistes van crear sense pensar en un públic en concret, ni per a la Corona ni l’Església. Explica que l’ambient de l’art de finals del segle xix i principis del xx, és a dir, el context al qual es va desenvolupar, era d’una optimista creença en la ciència i en el progrés, pensaven que podrien solucionar els problemes econòmics, socials, morals i espirituals. No obstant, quan van comprovar que la ciència no solucionaria això, es va produir una crisi a finals del segle xix. Les classes desposseïdes van adoptar ideologies revolucionàries, com l’anarquisme; la cerca de riquesa material va ser compensada pel desig d’una vida senzilla; va guanyar la natu
ralesa a l’artifici; la bellesa es va fer necessària; la vitalitat i l’aventura van sobreposar-se a l’ordre i la disciplina; l’irracionalisme defenia la intuïció contra la raó; la subjectivitat estava per damunt de l’objectivitat; la religió va tornar a servir de protecció per a molts; van començar a creure en les doctrines orientals deixant de banda el pensament occi
dental. Segons Francesc Fontbona28, durant la segona meitat del segle xix, a Catalunya les arts plàstiques tenien la màxima expressió per mitjà d’exposicions col·lectives, que es concentraven a Barcelona, encara que també se’n celebraven a Girona, Olot, Vilanova i
25 Ibídem, p.54.
26 María Asunción CASCANTE, «Romà Ribera i Cirera». D’Art, 1977: Núm.:3-4., p. 1.
27 Francesc FONTBONA, Las claves del arte modernista: Cómo identificarlo, Barcelona, Editorial Planeta 1992, (1988: Ed. Ariel), pp. 4-5. 28 Ídem, p.129.
la Geltrú, Sant Feliu de Guíxols o Sitges. Eren reflex del model ja consolidat dels salons francesos. També es va començar a donar el sistema de la galeria d’art com a negoci privat d’un empresari, el galerista, que va començar en botigues on venien el material artístic i on exposaven algunes obres i després ja es va començar a obrir espais úni
cament per a l’exposició d’obres. A Barcelona, a diferència de la resta d’Europa, no va haver-hi marxants d’art que marquessin un estil fins al segle xx. Precisament per aquest motiu, segons l’autor, es va difondre la gran pintura burgesa catalana dels anys setanta i vuitanta, que gaudia de l’expansió dels voltants de la Ciutat Vella, gràcies a l’enderroc de les muralles medievals. Segons Fontbona29 l’academicisme autòcton, que mai mostrà una personalitat conjunta pròpia, coexistí amb aportacions del mateix signe procedents d’altres llocs de l’Estat espanyol. La pintura conservadora catalana de l’època tingué una força considerable. Un d’aquests intents fou la Societat de Belles Arts, fundada per Pere Borrell del Caso i Francesc Guasch i Homs el 1897. La Societat Artística i Literària de Catalunya, va tindre molta més transcendència, l’ànima d’aquesta va ser Modest Urgell i va ser recolzat per Lluís Graner i Enric Galwey. En general el que es pretenia era engegar una associació d’artistes ben relacionats que fessin un tipus de pintura agradable als ulls dels membres no pintors de la societat i principals candidats a compradors: advocats, financers i militars d’alta graduació.
De la mateixa manera que van crear grups i entitats artístiques, van augmentar les exposicions col·lectives no internacionals, agrupant artistes per tendències o per llocs de naixement. A finals del xix Barcelona va adquirir l’ideal de ciutat moderna, igual que París. Durant el transcurs de la vida d’en Brunet, es van celebrar dues grans exposicions a Barcelona, l’Exposició Universal (1888) i l’Exposició Internacional (1929). Les residències es van començar a decorar segons el modernisme, aquestes també feien d’aparador del poder adquisitiu de les famílies que hi vivien. Hi havia el desig d’ostentació pública entre els burgesos i també el de consumir30. A causa d’aquest consumisme, van prendre per costum visitar les galeries d’art que naixien en aquell moment. Com ha sigut habitual al llarg de la Història de l’Art, alguns artistes, com Santiago Rusiñol o l’escriptor Narcís Oller, es queixaven de la falta de cultura artística o estètica de la principal clientela, que era la burgesia, i per conseqüència la dificultat de progressar al terreny artístic, ja que eren els burgesos els qui possibilitaven que continués l’activitat artística. Encara que com és habi tual, els artistes pintaven segons les seves inquietuds estètiques a la vegada que es regien a les demandes. Molts homes dels quals adquirien les obres no entenien ni volien entendre sobre art, únicament es preocupaven de fer una bona compra, altres ho feien pensant a as cendir a l’escala social, alguns almenys sabien que alguna cosa els aportaria i una minoria comprava perquè ho entenia. Un espai freqüentat tant pels artistes com pels burgesos, va ser el Cercle Artístic, situat a Plaça Catalunya. El modernisme pictòric comença després de l’Exposició Universal de 1888, el gust burgès va imposar la pintura realista. Els artistes representen el present, un instant o moment, interpreten la ciutat.
29 Francesc FONTBONA, Historia de l’art català, Barcelona, Edicions 62, 1983, p.65.
30 Teresa-M SALA, La vida cotidiana en la Barcelona de 1900, Barcelona, Ed. Sílex, 2006, p.52. Per a més informació sobre els costums de la Barcelona del moment, vegeu Teresa-Montserrat SALA (coord.), Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona de 1900, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; GRACMON; Ajuntament de Barcelona, 2012 (Col·lecció Singularitats).
14 15
Contextualització històric-política
Considerem precís revisar breument el context polític i social al qual va pertànyer l’ar tista Llorenç Brunet, ja que els seus dibuixos van reproduir principalment els diversos esdeveniments de l’època. Simultàniament exemplificarem fets puntuals a través d’alguns dibuixos de l’artista, els títols dels quals fan referència directa i de manera irònica a allò que representen. Com hem comentat anteriorment, cal tindre en consideració que no era un home de conviccions polítiques definides i conseqüents. Per mitjà dels seus dibuixos polítics, personals i humorístics, podrem reflexionar al voltant de les similituds entre els fets històrics i polítics d’aquella època amb els de l’actualitat, encara que no ens detindrem a fer una comparativa. En especial a les obres de Brunet destaquen els retrats dels polítics: Maura, Moret, Canalejas, Montero Ríos, Romanones i Siluela. També a aquesta sèrie dels satírics retratà a Nicolàs Salmerón i Joaquín Costa, però amb la diferència que els exaltà les bones qualitats a aquests dos homes públics oposats a les dretes. Els dibuixos de Brunet ens deixen el testimoni de les incidències de les lluites electorals, de les vagues, les loteries de Nadal, els atacs bèl·lics, entre molts altres fets.
A mitjans del segle xix hi havia un debat entre proteccionistes i lliurecanvistes, trac tant el tema de les relacions entre Catalunya i Espanya. El balanç del comerç català respecte a Espanya mai era favorable per a Catalunya. Es va donar la ruptura total de la burgesia amb el sistema vigent, amb la pèrdua de les últimes colònies el 1898. Durant la segona meitat del segle xix arribà la Revolució Industrial, en especial amb gran dinamisme industrial a Catalunya, donant lloc a l’enriquiment de la classe mitjana. Aquesta època es caracteritzà per la inestabilitat política. La burgesia de la ciutat va proposar un canvi de model social, basat fins llavors en un model camperol, i arran d’això neix el moviment obrer restringit als catalans, mentre que a la resta d’Espanya aquest tema no els preocupava. Simultàniament es proclamà la Primera República Espanyola (1873-1874), la primera vegada a Espanya en que l’elecció del Cap d’Estat i el del Govern, van ser democràtiques. El primer president va ser Estanislan Figuera, li succeí Francesc Pi i Margall, i successivament el va substituir Nicolás Salmerón, encara que va dimitir poc temps després, «por no querer firmar unas sentencias de muerte»31. Llavors el va succeir Emilio Castelar, i «significó el fin de las esperanzas de ins taurar una República federal»32. En l’àmbit cultural, neix la Renaixença amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de desprestigi respecte a el castellà. A escala política va aparèixer el catalanisme, paral·lelament sorgí el federalisme, una de les cares del catalanisme polític. Va ser una ideologia relacionada amb el moviment obrer, que gaudí de l’època del Sexenni Revolucionari.
El 1874, el general Pavía donà un cop d’Estat i «dio paso al gobierno autoritario del general Serrano»33. Aquest militar donà altre cop d’Estat el mateix any «que acabó con el Sexenio Revolucionario y supuso la Restauración de la monarquía borbónica»34. La Restauració va restar sota el regnat d’Alfons XII i durà fins a la proclamació de la Segona República espanyola l’any 1931. Durant la Restauració, a partir de 1890 «se restableció el
31 «Historia de Catalunya», El Periódico de Catalunya, Primera Plana S.A., 1995, p. 265.
32 Ídem.
33 Ídem.
34 Ídem.
Los negocios de Villaverde y los mutismos de Gasset (fig. 4)
sufragio universal –limitado sin embargo a la población masculina– de hecho el sistema político de la Restauración se basaba en una manipulación absoluta del proceso electoral, (…)»35. Aquest règim va tindre com a pilars la burgesia, l’Església i l’exèrcit. Durant la Restauració, amb Sagasta al poder, el 1892, Seguismundo Moret es va encarregar del Mi
nisteri de Foment i després el d’Estat. Lerroux arribà el 1901 a Barcelona i va adquirir gran popularitat. Aquell mateix any, en morir Sagasta, el partit quedà dividit en dos bàndols capitanejats per Montero Ríos i per Moret. Al mateix temps, es creà la Lliga Regionalista, dirigida per «Enric Prat de la Riba y Francesc Cambó»36. Maura va exercir de diputat per a Palma de Mallorca reiteradament, l’any 1902, coincidint amb la coronació d’Alfons XIII, va ser per primera vegada el cap del Govern, aconsellant al rei que visités Barcelona l’any 1904. Cambó era regidor i dirigí públicament al rei una demanda d’autonomia municipal. La Lliga Regionalista havia decidit no atendre a la visita del monarca i el gest de Cambó li costà al partit la seva primera divisió.
A principis del segle xx, Catalunya era la potència industrial d’Espanya i la situació continuava igual, a Catalunya no destinaven la part corresponent dels pressupostos gene rals de l’Estat destinats a despeses. A l’obra titulada Los negocios de Villaverde y los mutis mos de Gasset (fig. 4), de 1904, Brunet ironitzà sobre els assumptes que aquests polítics es portaven entre mans. A la caiguda del Gabinet conservador presidit per Villaverde, Moret va accedir per primera vegada a la Presidència del Govern el 1905, encara que renuncià
35 Ibídem, p. 274.
36 Ibídem, p. 281.
16 17
El nuevo Jorge. Salvador de Barcelona
(fig. 5), Los cuatro ASES del liberalismo
español (fig. 6) i La coronación de un
gobernador civil (fig. 7)
l’any 1906, substituint-li Maura. Brunet retratà amb humorisme a Moret, amb una làmina titulada El nuevo Jorge. Salvador de Barcelona (fig. 5), de 1905. A les obres de Brunet veiem les relacions entre dos dels personatges més destacats del conservadorisme espanyol de la primera meitat del segle xx, Antonio Maura i Francesc Cambó. Brunet realitzà una obra titulada, Los cuatro ASES del liberalismo español(fig. 6), de 1905, tot caricaturitzant a les quatre personalitats polítiques més representatives del moment. L’any següent, el 1906, representà al nou governador, a Antonio Maura, el dibuix realitzat amb tinta i aquarel·la el titulà, La coronación de un gobernador civil (fig. 7). Paral·lelament, «en 1906 la Lliga im pulsó uno de los grandes movimientos unitarios de la Catalunya moderna: la Solidaritat Catalana»37. La victòria electoral de la Solidaritat Catalana el 1907, va portar a les Corts un bloc català disposat a defensar les reivindicacions autonomistes. Brunet realitzà un dibuix
37 Ídem.
D’esquerra a dreta:
El salvavidas de D. Antonio (fig. 8), Proyectos, reformas,
ley municipal (fig. 9) i Qui amb canalla juga, cul cagat
n’he surt (fig. 10)
titulat El salvavidas de D. Antonio (fig. 8), ja que el gener de 1907 Antonio Maura tornava a ser cap del Govern, després de la mort de Villaverde. Cambó ocupà el càrrec com a diputat amb Enric Prat de la Riba, triat president de la Diputació de Barcelona. Van aconseguir que Maura acceptés incloure al seu projecte de llei de reforma de l’administració local, el dret de les diputacions provincials a mancomunar-se igual que autoritzaven als municipis a fer-ho. Brunet realitzà Proyectos, reformas, ley municipal (fig. 9), una il·lustració que re
collia la notícia de la proposta de nova llei, ja que el màxim interès de Maura es centrava en una llei d’Administració Local. Brunet el 1908, va titular un dels seus dibuixos, Qui amb canalla juga, cul cagat n’he surt (fig. 10), referint-se a Maura, que va col·laborar amb Cambó i Enric Prat de la Riba per a la reforma de llei i finalment va ser destituït. Va ser molt difícil la tramitació parlamentària de la llei i quan el Congrés la va aprovar, es produí la Setmana Tràgica de juliol de 1909 a Barcelona. Va caure Maura a causa de la repressió
De dalt a baix i d’esquerra a dreta:
El gran Lacierva y el detective Mr. Arrow (fig. 11),
Debates (fig. 12) i …yo no he sido (fig. 13)
que comportà l’afusellament de «Francesc Ferrer i Guàrdia»38, acusat sense proves de ser l’encarregat de la revolta. El 1907, Brunet caricaturitzà a Juan de la Cierva, en un dibuix titulat, El gran Lacierva y el detective Mr. Arrow (fig. 11), ja que entre 1907 i 1909, va ocu par el càrrec de ministre de Governació. Juan de la Cierva, l’any 1907 va reorganitzar la policia, perseguint el bandolerisme, al mateix temps que durant la Setmana Tràgica va declarar l’estat de guerra i la suspensió constitucional a Barcelona. El 1908, Brunet va re collir l’episodi de disputes entre Moret i Maura a la il·lustració titulada Debates (fig. 12), publicat al suplement setmanal del Diluvio Ilustrado. Arran dels successos del Marroc i la Setmana Tràgica de Barcelona, el 1909, Moret va rebre per tercera vegada el govern, enca ra que breument, fins el 1910. També va il·lustrar la condemna a mort de Ferrer i Guàrdia, titulada, …yo no he sido (fig. 13), de 1909, ja que Maura va jutjar a Ferrer com a dirigent dels altercats, però ell no tenia res a veure, encara que al passat tingués contacte amb els
38 Ibídem, p.291.
anarquistes. El rei va recolzar a Maura, però el va expulsar del càrrec al veure la violència de l’oposició lliberal, el 1909 Moret va ser cap lliberal uns mesos, però es va haver d’enfron tar a la majoria de polítics i va vindre la crisi.
Simultàniament, l’any 1908, Alejandro Lerroux fundà el Partit Republicà Radical, el mateix any en què s’inicià la guerra de Melilla. La Setmana Tràgica va ser una vaga en contra d’aquesta guerra, entre altres qüestions. A continuació del govern liberal de Seguismundo Moret, va formar govern José Canalejas el 1910. El 1911 Prat de la Riba va negociar amb el govern central per a reclamar una llei de mancomunitats regionals. José Canalejas va assumir la demanda, però rebaixant-la, heretà el poder Romanones del ma
teix partit lliberal i va ser assassinat per un anarquista el 1912. Brunet l’any 1910 dedicà un dibuix a José Canalejas, titulat La situación de un Pepe o el Pepe de la situación (fig. 14), ja que formà part de la Presidència del Consell de Ministres, a on impulsà un programa de reformes. El liberal conde de Romanones va ser triat com a President del Congrès. A causa de l’assassinat de Canalejas, Romanones el substituí com a cap de govern, però el 1913 va dimitir perquè el seu partit es va dividir, igual que el Partit Conservador d’Antoni Maura i Juan de la Cierva. Aproximadament a aquest moment, Brunet va realitzar dos dibuixos de crítica social que van publicar-se a la premsa mundial, un titulat Malas visiones de Espa ña. La emigración (fig. 15), i l’altre Nuevo episodio nacional. El aparcadero de subsistencias
(fig. 16). Recull un dels episodis d’emigració causats pels períodes d’escassetat d’aliments, és a dir la crisi de subsistències, produïdes per les males collites, i a causa de la creixent
D’esquerra a dreta i de dalt a baix:
La situación de un Pepe o el Pepe de la situación (fig. 14), Malas visiones de España. La emigración (fig. 15) i Nuevo episodio nacional. El aparcadero de subsistencias (fig. 16)
D’esquerra a dreta:
Según se ve por las trazas,–mostrándose á Maura ingrato,–quiere dueño Dato – del montón de calabazas (fig. 17) i Mandando en la sombra (fig. 18) població. Finalitzà en ambrunes, malestar social i conflictes que arribaven a l’àmbit polític. La primera ruptura entre Maura i Cambó es donà el 1913. Davant la intransigència de Maura i la divisió del partit lliberal entre Romanones i García Prieto, van conduir a la decisió d’Alfons XIII de nomenar governador a Eduardo Dato i obrir un torn conservador. Brunet l’any 1911, va retratar aquest episodi a l’obra titulada Según se ve por las trazas,– mostrándose á Maura ingrato,–quiere dueño Dato – del montón de calabazas (fig. 17). El mateix any caricaturitzà a Maura amagat, sota el títol, Mandando en la sombra (fig. 18), ja que Dato el va vèncer. Eduardo Dato «(…) promulgó, en 1913, el Real Decreto que había de permitir la creación de la Mancomunitat, al autorizar la unión de diputaciones provin ciales con finalidades puramente administrativas»39. El 1916, Maura va prohibir l’ús del català a les corporacions públiques de Catalunya. El 1917, va donar-se una crisi política de la Monarquia, Maura no va acceptar la invitació de Cambó d’assistir a l’assemblea de parlamentaris a Barcelona per parar la revolta. Dato i Sánchez Guerra van fer front a la repressió de la vaga general amb el suport dels militars. Llavors Cambó va ser cridat per primera vegada a Palau i va acceptar que la Lliga Regionalista participés en el primer govern de coalició del regnat d’Alfons XIII per mitjà de Joan Ventosa i Calvell. El 1918, Maura va presidir aquell govern en el que Cambó va ser ministre de Foment per primera vegada. Cambó esperava que el catalanisme demostrat durant la crisi, facilités després la concessió d’un estatut d’autonomia per a Catalunya.
Al mateix temps, internacionalment estava produint-se la Primera Guerra Mundial, i Espanya va restar neutral. Brunet ens va deixar testimonis de l’etapa més bel·licista de principis del segle XX, aquestes sèries tenen en comú la captació d’algun moment crucial del camp de batalla, va dibuixar les accions bèl·liques. Altres dibuixos, remeten al descans 39 Ibídem, p. 294. bèl·lic, i alguns destaquen per tractar la mort causada pel conflicte, amb composicions sorprenents de cossos caiguts a terra. També dibuixà avions i vaixells enfonsats, plasmant els zeppelins alemanys amb els quals controlaven als seus enemics. S’encarregà a més de retratar als oficials de la Creu Roja i els bombers apagant els focs de la guerra. Els dibuixos d’aquest període tenen gran influència del dibuix caricaturesc, observem un traç intuïtiu, dinàmic i unes composicions audaces. El fet que passés una estada a Alemanya li va per
metre conèixer de prop el territori alemany i la seva cultura, encara que hem de recordar que Brunet ja es trobava a Barcelona quan esclatà la guerra a Alemanya. Finalitzada la guerra a Europa va acabar també el govern de coalició a Espanya. Cambó va regressar a Barcelona per a dirigir la campanya autonomista. El catalanisme s’estava radicalitzant i divulgant. El Govern de García Prieto es va negar a negociar les bases que li van presentar la Mancomunitat i els parlamentaris catalans, llavors formà govern Romanones. Alcalá Zamora, llavors diputat lliberal, començà oposant-se a les bases per a l’autonomia catala na. Alcalá Zamora i Maura van acceptar treballar en aquella comissió. Al final, Cambó i la Lliga van decidir quedar-se a Barcelona i preparar un projecte amb la Mancomunitat i els parlamentaris catalans, ja que «defendía el reconocimiento de la personalidad propia de Catalunya»40. Els aldarulls a les Rambles de Barcelona, van conduir a la suspensió de ga
ranties constitucionals per part del Govern Romanones. La qüestió es va abandonar quan Barcelona es va quedar sense llum a causa de la vaga de la Canadiense el 27 de febrer de 1919. Salvador Seguí i Rubinat l’any 1918 va ser designat secretari de la CNT i va interve nir al conflicte de la Canadiense. Romanones va declarar l’estat de guerra a Catalunya i va tancar les Corts. Maura va substituir a Romanones, mentre sostenia la repressió contra la CNT, i després Romanones va perdre les eleccions. En conseqüència del desastre de An nual al Marroc el 1921, la Monarquia va entrar en crisi. Van cridar a Maura per a formar un govern de coalició i Cambó va acceptar ser ministre d’Hisenda en aquell govern. El rei va proposar a Maura que governessin sense les Corts, semblant a una dictadura civil, però Maura no es veia capaç i va dimitir el 1922. Sánchez Guerra va formar un govern conser vador. El rei va proposar a Cambó ser cap de govern a canvi de renunciar al catalanisme. Cambó es va retirar de la política el 1923, presidit per García Prieto, que guanyà les elec
cions l’abril del mateix any, els lliberals van formar govern de coalició. El 1923, Miguel Primo de Rivera va donar un cop d’estat, «(…) fue inicialmente bien visto por la burguesía catalana, e incluso por elementos destacados de la Lliga, entre los cuales, por ejemplo, el mismo presidente de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch»41. El 1925 la Dictadura va abolir la Mancomunitat de Catalunya, «la Dictadura acabó en enero de 1930 (…)»42. El rei va clamar al govern a Dámaso Berenguer, que proposà res tablir gradualment les llibertats. Berenguer volia que Gabriel Maura i Cambó formessin part del seu gabinet, però ambdós es van negar. Alfons XIII va haver de recórrer al quart govern de coalició monàrquica del seu regnat, «(…) presidido por el almirante Aznar e integrado por viejas figuras monárquicas como García Prieto, el conde de Romanones, La Cierva y también un hombre de la Lliga Regionalista, Joan Ventosa i Calvell, (…)»43. Francesc Macià, «(…) primero desde el Ayuntamiento y después desde el balcón del Palau
40 Ibídem, p. 296.
41 Ibídem, p. 289.
42 Ibídem, p. 299.
43 Ibídem, p. 308.
de la Generalitat, proclamó la República Catalana, como Estado integrante de la Federación Ibérica»44, l’any 1931, hores abans que es proclamés a Madrid la II República espanyola. L’hora de Cambó havia passat i Gabriel Maura va deixar la política aquell mateix any. A mesura que va avançar en edat, Brunet, va passar de ser meticulós i detallista a les seves obres, per treballar de manera més esquemàtica i exaltant més als seus personatges. A la seva sèrie sobre dibuixos de la Guerra Civil, se centrà a retratar als soldats de forma in
dividualitzada, sempre incorporant missatges patriòtics a les figures, però en canvi no va descriure el terreny, ni el paisatge. El rei Alfons XIII va abandonar el país, i a Catalunya es va formar un govern central autònom, la Generalitat de Catalunya, el qual s’encarregà de desenvolupar un estatut d’autonomia que van ratificar les Corts de Madrid el 1932. Tan
mateix, l’any 1936, el Front Popular guanya les eleccions parlamentàries i es produeix un Alçament Nacional, donant com a resultat l’inici de la Guerra Civil l’any 1936 que finalitzà el 29 de març de 1939, any en què morí Llorenç Brunet.
44 Ibídem, p. 310.
Annex
1. Llorenç Brunet i Torroll. Diari Personal. 21,05 x 19,08 cm.
2. Llorenç Brunet i Torroll. Can Brunet. 1909. Carbonet sobre paper. 22 x 32 cm.
3. Llorenç Brunet i Torroll. La casa dels ossos. 1906, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1906. Tècnica mixta sobre paper. 22,05 x 8,05 cm.
4. Llorenç Brunet i Torroll. Los negocios de Villaverde y los mutismos de Gasset. 1904, Barcelona. Palla Nova 1904. Tècnica mixta sobre paper. 19 x 16 cm.
5. Llorenç Brunet i Torroll. El nuevo Jorge. Salvador de Barcelona. 1905, Barcelona. El Diluvio Ilustrado 1905. Tècnica mixta sobre paper. 17,05 x 26,05 cm.
6. Llorenç Brunet i Torroll. Los cuatro ASES del liberalismo español. 1905, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1905. Tècnica mixta sobre paper. 23,03 x 33,05 cm.
7. Llorenç Brunet i Torroll. La coronación de un gobernador civil. 1906, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1906. Aquarel·la i tinta sobre paper. 26,05 x 17 cm.
8. Llorenç Brunet i Torroll. El salvavidas de D. Antonio. 1907, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1907. Tècnica mixta sobre paper. 26,05 x 17 cm.
9. Llorenç Brunet i Torroll. Proyectos, reformas. Ley municipal. 1907, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1907. Tècnica mixta sobre cartró. 22,06 x 15 cm.
10. Llorenç Brunet i Torroll. Qui amb canalla juga, cul cagat ne surt. 1908, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1908. Tècnica mixta sobre paper. 19 x 17 cm.
11. Llorenç Brunet i Torroll, El gran Lacierva y el detective Mr. Arrow. 1908, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1908. Tècnica mixta sobre paper. 21,05 x 17 cm.
12. Llorenç Brunet i Torroll. Debates. 1908, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1908. Tècnica mixta. 20,05 x 31,02 cm.
13. Llorenç Brunet i Torroll. …yo no he sido. 1911, Barcelona. El Diluvio Ilustrado 1911. Tècnica mixta sobre paper. 25 x 16,06 cm.
14. Llorenç Brunet i Torroll. La situació de un Pepe o el Pepe de la situación. 1910, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1910. Tècnica mixta sobre paper. 23,04 x 16 cm.
15. Llorenç Brunet i Torroll. Malas visiones de España. La emigración. ca. 1910, Barcelo na. Tècnica mixta sobre paper. 26 x 41 cm
16. Llorenç Brunet i Torroll. Nuevo episodio nacional. El aparcadero de subsistencias. ca. 1910, Barcelona. Tècnica mixta sobre paper. 38,08 x 61 cm.
17. Llorenç Brunet i Torroll. Según se ve por las trazas,–mostrándose á Maura ingrato,– quiere dueño Dato – del montón de calabazas. 1911, Barcelona. El Diluvio Ilustrado, 1911. Tècnica mixta sobre paper. 20,07 x 28 cm.
18. Llorenç Brunet i Torroll. Mandando en la sombra. 1911, Barcelona. El Diluvio Ilustrado,1911. Tècnica mixta sobre paper. 25 x 17 cm.
Bibliografia
ARCA, «La Campana de Gràcia» [en línia], La Campana de Gràcia, Barcelona, nº 3395, 17-08-1934, p. 8, disponible a: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/resul tados_ocr.do?general_ocr=on&materia_numcontrol&descrip_materia&descrip_ lengua&descrip_iddescripbiblioteca&formato_fechapublicacion=dd%2FMM%- 2Fyyyy&id=784&tipoResultados=PAG&posicion=51 [consulta: 28-02-2020].
ARXIU MUNICIPAL DE BARCELONA, «Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona» [en línia], Barcelona, disponible a: http://w151.bcn.cat/opac/doc?q=re cordIdentifier:1@628252&start=0&sort=fecha%20desc&ctxq=naixements%20 1849&rows=12&numdoc=5&fq=mssearch_doctype&fv=*&fq=media&fv=* [consul ta: 3-02-2020].
ABC, «Blanco y Negro» [en línia], Blanco y Negro, Madrid, ABC, 13-8-1916, p. 10, dis ponible a: https://www.abc.es/archivo/periodicos/blanco-negro-19160813-10.html [consulta: 3-02-2020].
BARRANCO, Pedro Cano. Monografía histórico-descriptiva de la Cartuja de Montalegre, Barcelona: imprenta de Henrich y compañía, 1921.
CUYÀS, Josep M. «Gent Nostra. En Llorenç Brunet», Carrer dels Arbres. Badalona, Museu de Badalona, nº 18, (febrer de 1981), 1914.
CASCANTE, María Asunción. «Romà Ribera i Cirera», D’Art, nº 3-4, 1977, p. 1-16.
FONTBONA, Francesc. «Pere Borrell del Caso (1835- 1910) y el inventario de sus pintu ras». D’Art, nº 2, 1973, p. 1-16.
FONTBONA, Francesc. La Crisi del modernisme artístic, Barcelona, Ed. Curial, 1975. FONTBONA, Francesc. Historia de l’art català, Barcelona, Edicions 62, 1983.
FONTBONA, Francesc. Las claves del arte modernista: Cómo identificarlo, Barcelona, Edi torial Planeta, 1992, (1988: Ed. Ariel).
FONTBONA, Francesc. Dos mestres i els seus deixebles, Antoni Caba i Pere Borrell del Caso, Barcelona: Sala d’Art Artur Ramon, 1991.
GARRUT, Josep María. Dos siglos de pintura catalana, Madrid, Ibérico Europea de Edi ciones, 1974.
GRANADOS, Montserrat Maria Dolores. La Exposición Universal de Barcelona de 1888 punto de partida del modernisme, (Tesis dirigida por el Dr.: D. Santiago Alcolea Gil).
GRACMON, «Mapa dels espais d’oci a la Barcelona de 1900», Grup de recerca Gracmon, disponible a http://www.ub.edu/gracmon/docs/mapaeob/ [consulta: 01-03-2020].
«Historia de Catalunya», El Periódico de Catalunya, Primera Plana S.A., 1995.
LA VANGUARDIA, «Lorenzo Brunet» [en línia], La Vanguardia, Barcelona, 28-8-1938, p. 5, disponible a: http://hemeroteca.lavanguardia.com/edition.html?bd=28&bm=08&b y=1938&ed=&em= [consulta: 3-03-2020].
MINISTERIO DE CULTURA Y DEPORTE, «Biblioteca Virtual de Prensa Histórica» [en línia], Ministerio de Cultura y Deporte, disponible a: https://prensahistorica. mcu.es/es/consulta/sumario_valores.do?idBusqueda=104112&campo=pertene ce&campoOrden=fechapublicacionorden&ordenDesc=N&titulo=Pertenece+a&- tipoResultados=PAG&destino=..%2Fconsulta%2Fresultados_ocr.do%3Fgeneral_ ocr%3Don%26id%3D104112%26tipoResultados%3DPAG&posicion=26 [consulta: 20-03-2020].
MUTGÉ, Guerau. Llorenç Brunet, l’home i l’artista, Barcelona, Ed. Altès, 1973.
MARÍN, M. Isabel. Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d’història, Barcelona: Reial Cercle Artístic, 2006.
MASIP, Roser. «Decaïment de l’ensenyament acadèmic: motius, crítiques i alternatives», Jorge EGEA / Cristina Rodríguez SAMANIEGO, (coords.). La imatge de l’heroi a l’es cultura catalana (1800- 1850). Barcelona, GRACMON; DUX, 2012.
PINÓS, Fernando. Llorenç Brunet. La Gran Guerra 1914-1918 (catàleg d’exposició, Barce lona, Galería d’Art Fernando Pinós), Barcelona, 2017.
PÉREZ, G., Xavier. «El Cau Brunet 1916», Campsentelles, Centre d’Estudis Santfostencs Amics de Cabanyes, nº 15, 2012.
RAMÍREZ, Juan Antonio. Cómo escribir sobre arte y arquitectura, Ediciones del Serbal, (1996), 2009.
SALA, Teresa-M. La vida cotidiana en la Barcelona de 1900, Ed. Sílex, 2006. SALA, Teresa-M, Barcelona 1900, Lunwerg Editores. 2007-2008.
SALA, Teresa-Montserrat (coord.), Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona de 1900, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; GRACMON; Ajuntament de Barcelona, 2012 (Col·lecció Singularitats).
SORIANO, Ramón. Cómo se escribe una tesis. Guía práctica para estudiantes e investigado res. Ed. Berenice, 2008.
UAB, «El Diluvio Ilustrado» [en línia], Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, disponible a: https://ddd.uab.cat/pub/dilsupilu/dilsupilu_a1911m4n15.pdf [consulta: 23-02-2020].
UAB, «Escornalbou» [en línia], Curiositats de Catalunya, Universitat Autònoma de Bar celona, Barcelona, nº 91, 23-10-1937, p. 519, disponible a: https://ddd.uab.cat/pub/ curiositats/curiositats_a1937m10d23n91.pdf [consulta: 13-03-2020].
UAB, «Futurisme» [en línia], Curiositats de Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelo na, Barcelona. n.º 87, 25-9-1938, p.398, disponible a: https://ddd.uab.cat/pub/curiosi tats/curiositats_a1937m9d25n87.pdf [consulta: 13-03-2020].
Catalogació / Selecció d’obres
1. Primavera (1905)
2. Matons Municipals (1904)
3. Alcalde Millonario (1905)
4. San José Canalejas (1905)
5. De elecciones (1905)
6. La linterna de Diógenes (1905)
7. Pómpas fúnebres (1906)
8. El gran Sostres (1905)
9. Lotería Navidad (1905)
10. Montero a Santiago (1905)
11. Las ordenanzas municipales (1906)
12. Un ex governador (1906)
13. El marqués Caballista (1906)
14. Viva la huelga (1906)
15. De cuando joven. El gran cojo de la política espanyola (1906)
16. Fábrica de tabaco (1906)
17. Diputación Provincial – Sostres (1906)
18. Borrell sol, un regidor síndico que ha sabido estar al tanto… y hacer justícia (1906) 19. Impost sobre la renta (1907)
20. Tifus (1907)
21. Mal parto (1907)
22. El gobernador (1907)
23. La vuelta del amo (1907)
24. Elección senadores (1907)
25. Disciplina maurista (1907)
26. D. Antonio Maura, durante las célebres correrías por Cataluña (1908) 27. 30.000 pesetas, permisos mensuales (1908)
28. Lluvia Bienhechora (1908)
29. Ley. Terrorismo (1908)
30. Corpus o Las columnas de la Iglesia (1908)
31. La Cámara del gobierno español en aquellos tiempos (1908)
32. Meseta central. Patentes de españolismo (1908)
33. El lio político de Cambó y los liberales (1908)
34. Por ahora… están verdes (1908)
35. Proyecto irrealizable de un monumento a Moret (1908)
36. Al olor del queso (1908)
37. El veraneo del gobierno (1908)
38. Por fin (1908)
39. Guerras (1908)
40. Cambó. Catalanismo. Mantequilla. Favor. Juntas. Marca el poeta y homenaje (1909) 41. En la escuela liberal-El programa que se estudia es libertad, democràcia… Con él empiezan las clases- ya veremos como acaban (1909)
42. La belleza domina a la fuerza (1909)
43. Manos sucias… y al que no les guste este sistema de gobernar ¡que reviente! (1909) 44. La gran mascarada (1909)
45. LA NACION. Las cátedras menos concurridas (1909)
46. Los magos del famoso bloque (1909)
47. Panorama Nacional (1909)
48. El ex-alcalde Barcelonés, Señor Coll y Pujol (1909)
49. D. Pepe Collaso el Bueno (1909)
50. Salud pública (1909)
51. La pintura (1909)
52. Viva el alcalde (1909)
53. Del lado de la libertad (1909)
54. Maura y Romero en sus Cuquerías y habilidades (1909)
55. El ex-alcalde Sanllehy, guardià del Vaticano (1909)
56. La tripa del gran Canguro político de antaño (1909)
57. La vieja política espanyola. Un naufragio (1909)
58. Moret y el concordato (1909)
59. La última de la temporada (1909)
60. Trust=Subsistencias=Bolsa (1909)
61. ¿Cuándo estarán difuntos esos vivos? (1910)
62. En amenazas = el tiempo pierden; = se ladran mucho = y no se muerden (1910) 63. El ex-alcalde de Barcelona, Señor Marqués de Marianao,
Grande de España…Ho..Ho (1910)
64. Roig y Berguedà. El ex–ministro y alcalde de Barcelona (1910) 65. Maura No (1910)
66. ¡A comer señores! (1910)
67. Juego descubierto (1910)
68. Reus (1910)
69. Que és gran Barcelona (1910)
70. Canalejas y las tormentas políticas (1910)
71. El gran demòcrata D. Pepe Canalejas en acción (1910)
72. Cuaresma (1910)
73. Si no quiere ahogarse habrá de optar por uno de los salvavidas (1910) 74. El cólera (1911)
75. Discursos (1911)
76. Dr. N. Cura, Ramblas – Gracia (1911)
77. Maliat-siga el progres (1911)
78. Amigos desconfiados (1911)
79. Paro General (1919)
80. Cruz Roja (1936)
81. Gasset y otros dos muñecos políticos (1923)
82. Las basuras y la política del directorio (1925)
83. Senado Ley Concordato (1931)