Francesc Puig Xesc

1RECOLLIDA PER LA GUAVA I PER VIDAL I VENTOSA

La guaiaba com a arbre i la guaiaba com a fruit són productes típics de l’Amèrica tropical i, tot i que ara tenen una certa situació com a postres a les taules barcelonines, no tenen cap relació amb el taller d’EI Guaiaba que a principis d’aquest segle, que ja s’acaba, va reunir el millor dels joves artistes catalans. Situat primer a la plaça de l’Oli i després traslladat a la Riera de Sant Joan -seria un malbaratament intentar trobar-ne ara els vestigis, ja que les obres de reforma, amb l’obertura de la Via Laietana, van enderrocar els edificis del que va passar. – el seu nom era una traducció estranya del “Walhall” wagnerià. Vine i descobreix com, els ardents usuaris d’aquell taller, seguidors entusiastes de les òperes de Wagner perquè amb ells van donar impuls al seu esperit catalanista, consideraven aquelles humils sales com “Walhall” -també “Walhala” a les traduccions de la temps – quan les valquíries van portar els guerrers morts a la batalla i els van reviure per donar-los tota mena de plaers; però com que encara no creien prou mereixedors de la glòria que els esperava, van fer funcionar l’acreditada sornagueria barcelonina i el lloc de trobada es va anomenar El Guaiaba. Així és com l’anomenaven els seus usuaris habituals i mecenes.

El Guaiaba es va crear l’any 1901, quan la taverna Els Quatre Gats del carrer de Montsió ja baixava. Hi havia, juntament amb d’altres, dues grans taules: la reservada als artistes consagrats, com Rusiñol, Casas, Anglada Camarasa, Nonell, Mir i pintors destacats similars, i la dedicada als principiants, amb Picasso, Smith, Opisso, Labarta. , Elias, Sabartés, Raventós i altres que després van guanyar fama -fama mundial en el cas de Picasso- o que van tornar a passar a l’anonimat. I com que Els Quatre Gats va tancar perquè el seu propietari, Pere Romeu, no pagava mai les seves factures, aquells nous artistes van buscar un lloc econòmic que li servís de taller i lloc de trobades agradables. Entre ells, l’aglutinador i líder a l’hora de llogar els pisos seria un artista molt jove que encara no he esmentat i convé que ho faci pel lloc important que li correspon en aquesta història: Joan Vidal i Ventosa, que aleshores es guanyava la vida restaurant retaules i necessitava un taller per donar una mica de respectabilitat a una professió en què el tracte amb els sants era un fet quotidià.

Joan Vidal i Ventosa (Barcelona, 1880-1972) seria l’arrendatari principal d’EI Guaiaba, tant als pisos de la plaça de l’Oli com a la Riera de Sant Joan. És molt possible, però, que els seus amics de la infància l’ajudessin a pagar les factures. Joaquim Borralleras, Jacint i Ramon Raventós, Pere Ynglada, Esteve Monegal i d’altres, tots ells estudiants benestants, que sempre tenien una mica de diners a la butxaca de l’armilla i que fins i tot es podien allargar fins a donar deu rales al mes sense cap problema.

Amb Vidal i Ventosa com a llogater responsable, fins l’any 1908 es van fer nombroses trobades intel·lectuals, artístiques i altres a El Guaiaba. I com que en aquell taller es conservava com si fos una relíquia nacional el sofà on havia mort el doctor Bartomeu Robert, es diu que en aquell moble venerat Eugeni d’Ors practicava l’art de fer becatxaques i estimava la gimnàstica quan tenia alguna valquíria local a mà. Coses molt pròpies de la joventut de tots els temps, encara que la d’avui té moltes més oportunitats per a tot…

ÀFRICA PLORA.
HORARI ESCOLAR.
UN DE DOS.
LA GRAN AVENTURA.
previous arrow
next arrow
 
Item added to cart.
0 items - 0,00
0
CISTELLA
  • No hi ha productes a la cistella.