ENTRE LLUMS
Làmpades i artefactes d’il•luminació amb estil
Teresa-M. Sala (Universitat de Barcelona)
“No hay luz tan doméstica como la luz nocturna, ni espacio tan privado como el tenuemente iluminado por las lámparas” [1], amb aquestes paraules l’arquitecte Luis Fernández-Galiano introduïa un dels àmbits d’una exposició sobre espai interior referint-se als llums nocturns. Ve a dir que l’espai privat es reconeix en la il•luminació nocturna, que, segons el moment, és la flama d’una espelma que tremola o les pantalles que projecten formes còniques incandescents com a fars domèstics. La llum transfigura el que toca i la varietat de les làmpades no és tan important com la varietat de les llums. I així, les fonts lluminoses determinen una determinada atmosfera.
Escriure sobre un tipus d’artefacte tan familiar com les làmpades sembla que ens aboca a una reflexió sobre la seva aparició i la seva funció, que han anat variant al llarg del temps. A mode d’introducció traçarem algunes consideracions, que en cap cas pretenen ser una història ni tampoc una seqüència estilística. De fet, volem oferir-vos alguns ingredients amb els quals reflexionar i que poden servir per a unfutur estudi aprofundit sobre la fascinant història de la llum humana.[2]
En el segle XIX, el desig de capturar la durada del dia en la nit esdevé cada vegada més fort, fins que va aparèixer la il•luminació amb llum de gas i va canviar les maneres de viure i de dormir. La llum i la foscor, tant del dia com de la nit, marquen les etapes de treball, del descans i del somni dels humans. I les llums i les ombres diàries o nocturnes poden crear un món de sensacions i de percepcions molt diverses. Podem resseguir les traces del concepte d’ostentació fins al d’intimitat a partir del segle XVIII i al llarg del segle XIX, segons el que podem anomenar com a l’art de viure. L’higienisme i les noves condicions de confort marquen les tendències en els programes arquitectònics i decoratius. A l’Eixample, les noves edificacions tenen millor ventilació i més il•luminació natural.
L’enllumenat de gas als carrers va crear la sensació de seguretat i permetia transitar sense por, mentre que en els espais íntims de les cases aquesta estranya nova llum no requeria la mateixa atenció que les làmpades d’oli o les candeles, tot i que produïa alguns accidents domèstics, alhora que consumia més oxigen i les persones patien mals de cap en les cambres mal ventilades.
L’escriptor Edgar Allan Poe (1809-1849) al seu assaig Filosofía del moblaje [3] ens parla de la llum en els interiors americans de la seva època i diu textualment: “Estem violentament enamorats del gas i del vidre. El primer és totalment inadmissible en els interiors. La seva llum aspra i desigual ofèn la vista. Ningú que tingui cervell i ulls l’usarà. En canvi, una llum mitjana, el que els artistes anomenen una llum freda – amb les seves corresponents ombres càlides – farà meravelles, encara en una habitació mal provista. Mai hi ha hagut una invenció més encantadora que la làmpada astral. Al•ludim, s’entén, a la làmpada astral pròpiament dita, la d’Argand, amb la seva pantalla original de vidre transparent i els seus raigs de clar de lluna tan suaus i uniformes” [4]. Aquesta làmpada inventada pel físic suís Argand és un artilugi popularment anomenat quinqué i produïa una llum equivalent a 6 o 10 espelmes. Va desplaçar ràpidament a totes les altres varietats de làmpades d’oli i es van fabricar amb una gran diversitat de formes decoratives. De totes formes la il•luminació interior era escassa o si més no puntual, amb determinats punts de llum, tal com veiem a les descripcions literàries del moment. Així, per exemple, Narcís Oller a la novel•la La febre d’or descriu un interior benestant on hi ha “les fulgors tornassolades de la magnífica aranya” o les “mírifiques làmpades de bronze penjaven del sostre”, tot i que domina la foscor de la casa vuitcentista. No serà fins a finals del segle XIX quan la vida de nit esdevindrà més brillant amb l’arribada de la làmpada incandescent. És un invent que va revolucionar les vides de les persones de tal forma que ara no ens imaginem un món sense electricitat. Els aparells d’il•luminació artificial tenen diverses formes segons les èpoques. De fet, al llarg de la història s’han produït artefactes que tenien a veure amb els invents que han servit per il•luminar la nit i durant el segle XIX trobem fonts lluminoses de gas i elèctriques que conviuen durant un temps. Són importants com a objectes decoratius i adopten diferents formes i estils. Tanmateix, la instal•lació de llum elèctrica a les ciutats va portar com a conseqüència un guany en la il•luminació dels interiors. Això es tradueix en una millora del confort i també en la proliferació de nous dissenys d’objectes lumínics. A l’època del Modernisme molts tallers van executar aparells d’il•luminació com ara llànties, aranyes, llums de sostre, canelobres o fanals amb sistemes de vegades mixtes de gas i llum elèctrica. Si observem pintures o fotografies d’interiors de l’època podem distingir els diferents tipus d’artefactes abans esmentats. Els detalls del quotidià estan presents en imatges pintades on els efectes de la llum sobre els objectes ens recorden la pintura holandesa del segle XVII. Així, per exemple, escenes de dones llegint amb la claror i la intimitat, característica de la il•luminació nocturna. Un dels pintors que va saber plasmar, amb una gran sensibilitat, els efectes insòlits de la llum artificial, va ser el francès d’origen suís, Félix Vallotton.
Els models de làmpades i lluminària que acompanyen el text són un recull de belles mostres de sobretaula, de peu, de sostre o d’aplic per a la paret, realitzades amb diferents tècniques i en diferents èpoques, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX. Els estils transiten pels gustos de l’eclecticisme, l’Art Nouveau i el Déco on sobresurten les pantalles amb tulipes de diferents tipus de vidre o de nautilus, amb un particular tractament del vidre i del color, que aconsegueixen percepcions multicolors, translucidesa i claror de diferent intensitat. Els dissenys naturalistes d’alguns models, com el d’una magnífica papallona penjant del sostre, es combinen amb terracuites d’escriptori on la dona esdevé la protagonista principal. A l’École de Nancy, Majorèlle i Gallé crearen un univers decoratiu ple de plantes i insectes que omplen també els aparells d’il•luminació. Gaspar Homar o Joan Busquets van dissenyar alguns models d’especial bellesa, així com també es trobaven en botigues d’ebenisteria, reproduccions o objectes decoratius com la Casa Masriera o Esteva, Hoyos i Cia de Barcelona. Per la seva banda, Louis Comfort Tiffany (1848-1933) va ser un dels més creatius i prolífics dissenyadors, amb nous i imitats mètodes en la manufactura del vidre. La forma americana va patentar la finestra de vidre opalescent que creava uns efectes tridimensionals del nou material que va tenir un gran èxit. Des dels seus tallers novaiorquesos es va fer prosperar una indústria artística amb un taller on hi treballaren més de mil persones i on dominava la seva fascinació per la natura. Les làmpades van ser fruit d’una feliç coïncidència amb Thomas Edison, que li va fer pensar que les bombetes elèctriques es podien aplicar amb èxit a llums de mijà i petit tamany, amb critalls de colors que tamisarien la llum de forma meravellosa.
Molts altres fabricants es van dedicar a la producció d’aparells per il•luminar.
Poètiques lumíniques que en tancar-se són belles escultures-bibelot dels racons de les noves ubicacions dedins les cases o en alguna col•lecció que les rescata del naufragi [5].
[1] LFG, “Lámpara” a El espacio privado. Cinco siglos en veinte palabras, Madrid, Ministerio de Cultura, 1990, p. 215.
[2] Vegeu Jane Brox, Brilliant. The evolution of Artificial light, Bosotn-New York, Houghton Mifflin Harcourt, 2010.
[3] Comptem amb una traducció de Julio Cortazar al castellà a Ensayos y criticas, Madrid, Alianza, 1973, pp. 214-221.
[4] Ibíd. P. 217.
[5] Lumina domestica és el nom d’un museu monogràfic dedicat a les làmpades a Bruges, propietat de la companyia Eddy Van Belle. La col•lecció privada oberta al públic està composada de 6000 peces.
