CODINA CORONA. PRESÈNCIA I MEMÒRIA.
Representar el món, però somiar les formes. Figurar les imatges sensibles, però sense que aquestes quedin desproveïdes de la seva forma ideal, de la seva memòria, del seu contingut espiritual, o, si es vol, simbòlic. Mirada i imatge interior, transcendint la representació mimètica del model –la seva còpia– amb la poètica de la imaginació inventiva i amb la mateixa excel·lència de la pràctica de l’art. Plasmar el sentit de l’objecte, el qual es correspon amb la seva essència, el qual explica la seva elecció com assumpte o motiu. Assolir en l’obra la contemplació del que Plotino cridava “la bellesa intel·ligible”, és a dir, la idea superior, la qual, en certa manera, habita en el temple ocult dels éssers naturals i també en el dels objectes creats per la indústria humana, i ha de ser descoberta per l’artista que mereixi veritablement afirmar-se com a tal… Aquesta barreja de realisme verista i d’idealisme neoplatònic, neorromàntic, encoratja i sorprèn en les obres –una a una – de Josep Mª Codina Corona, que manté en la seva creació el concepte renaixentista –formulat per Cennini– que la missió de l’art
obliga a arrencar de “la imitació immediata de la veritat”. Es tracta de la doble exigència d’aspirar a la bellesa superior sense renunciar a la veritat o conformitat de les coses, superant en l’obra d’art la visió fenomènica amb el sentit del transcendent, la imitació figurativa amb el perfum de la poesia.
Són bastants els pintors i escultors que en els últims trenta anys –a partir de la 5ª Documenta
de Kassel de 1972 apostés per les noves maneres realistes– vénen practicant un llenguatge
de fort caràcter objectivant, molt verista, que molts admiren per la intensitat de la seva representació i per la sorpresa de la seva fidelitat enganyosa per a l’ull humà. Les seves produccions solen constituir, comunament, un art tan fred com artificiós, tan neutral com respectuós amb la tradició del naturalisme. D’entre aquests pintors i escultors que conreen el que anomenem el hiperrealisme, només sobresurt una selecta minoria d’autèntics creadors –o sigui, artistes– que, utilitzant a si mateix el que Simón Marchán denomina “codis forts d’imatges icòniques, clarament perceptibles a nivell de codis perceptius i de reconeixement”, no obstant això mantenen el propòsit fonamental de no deixar a aquestes icones privades de connotacions simbòliques i socials concretes del nostre moment històric. És a aquest nucli minoritari d’artistes al que pertany Josep María Codina Corona l’obra del qual es reconeix per la riquesa i vibració del seu lirisme, així com per buscar i deixar que aflori en el seu treball aquest cabal d’intimitats, de profunditats de la seva ànima i de la seva vivència íntima i social que dota a les obres de la seva mà d’una sensibilitat peculiar i d’un impuls d’evasió poètica. Així, Codina, a força d’insistir a apurar fins a l’extrem les formes del real, dota a les seves fustes tallades d’un alè d’estranyesa o màgia singular, personalíssima, d’una representació imaginativa, que situa els seus models en aquesta frontera misteriosa que la realitat frega amb la irrealitat.
No sempre ha estat aquest el llenguatge de Josep María Codina Corona (Igualada 1935), si no que aquesta sort de realisme poètic o màgic seu, carregat de tanta memòria com presència,
constituïx una elecció lliure i una conquesta d’anys. En realitat, Josep María és un artista
autodidacta, per més que s’iniciés en les classes de dibuix de les Escoles Professionals d’Igualada (1953), i que ingressés en la Llotja de Barcelona (1955), i que estudiés en el Cercle Artístic de Sant Lluc (1962). La seva labor escultòrica la va iniciar cap a 1970, després d’haver demostrat ser un dibuixant extraordinari, tant en els seus dissenys més constructius com en la seva línia més lírica. La seva etapa inicial d’escultor es va produir dintre d’una figuració sintètica, modular, que va anar evolucionant cap a especulacions formals progressivament abstretes, encara que sense oblidar del tot l’estructura antropomorfa –a la manera d’Henry Moore–. Codina treballa llavors en metalls (plom i coure), a més d’en fusta (cedre, ayus, alki i mocali), que acabaria imposant-se com la càlida matèria escultòrica de la seva preferència. Cap a 1977 el seu llenguatge es va adaptar a la poètica de l’abstracció geomètrica, desenvolupant un rotund caràcter constructiu, acceptant suggestions de l’escultura de Jorge Oteiza. Aquest sentit o instint del contractiu i del geomètric regular ha seguit vigent en bona part de l’obra de la seva trajectòria posterior, i s’evidencia per exemple, en el gust que demostra per disposar els objectes quotidians que li serveixen de model (sabates usades, corbates, canells…) sobre aquestes “caixes” tancades, que funcionen escultòricament com pedestals macissos i rectangulars de rotund ordre octogonal. Es tracta, en realitat, d’una solució imaginativa per mantenir el pedestal en l’escultura, encara que configurant-lo com part integrant de l’assumpte que en ella es representa. A partir de 1992 l’escultura de Codina va retornar als llenguatges figuratius, desenvolupant el seu treball dintre del realisme ortodox, però situant-se sempre lluny del registre simplement mimètic, de “reproducció fidel”, característic de l’escultura hiperrealista nord-americana. Per contra, l’hora de Codina queda pròxima a l’esperit de l’escultura hiperrealista anglosaxona –d’un John Davies, posem per cas–, sobretot per la seva potència per a crear amb els objectes un univers inèdit, distanciat poèticament de la pròpia realitat que representa, un món a part en el qual la racionalitat superficial de les aparences queda desmentida insistentment per aquest registre tan difícil de precisar que Daniel Bell crida la “irracionalitat –màgica– de les infraestructures de la realitat”.
Josep Maria Codina Corona ens situa, doncs, davant una obra en la qual els dominis de la memòria, de l’inconscient sense límits, dels residus de sentiments i d’emocions, així com la infraestructura de la imaginació, importen més, molt més, que la capacitat de mirada i l’assoliment tècnic de representar fidelment les formes nues de l’aparença externa. En aquestes obres seves, tantes vegades de petit format –insistint així, en el seu caràcter i intimitat–, Josep María ens declara que és en nosaltres, dintre de nosaltres, o, en cas contrari, enlloc, on per fi de comptes hem de trobar en veritable sentit del món i la raó d’ésser de l’art.
José Marín-Medina és escriptor i crític d’art, activitat que actualment desenvolupa en “El Cultural” del diari “El Mundo”. És membre de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid. Ha estat Vicepresident de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA). En la seva bibliografia sobre escultura destaquen el seu tractat “La escultura española contemporánea” (1978), al costat del seu assaig “España/Escultura multiplicada” (3ª edició, 1989).
Escriptor i crític d’art.
