L’intent d’acostar-nos a la personalitat de Gaspar Homar (Palma de Mallorca. 1870-Barcelona, 1955) és una tasca que planteja força dificultats. De la seva obra, malgrat que s’han conservat gran part dels projectes i alguns dels conjunts decoratius més importants. S’ha perdut la documentació que ens permetria de reconstruir la història i el funcionament del taller, la seqüència cronològica i evolutiva de la seva producció. No obstant això, podem acostar-nos-hi a partir dels testimonis recollits a les publicacions i les fotografies de l’època, Aixa com mitjançant diverses interpretacions que s’han anat recopilant al llarg del temps.
L’any 1949, J.F.Ràfols escrivia que “els mobles adornats amb marqueteria de Joseph Pey, que Gaspar Homar construïa, són una experimentació modernista, potser la més aconseguida en el seu gènere a Barcelona”. Només dos anys més tard, Alexandre Cirici dedicava un capítol als moblistes a El arte modernista catalán, on també destacava l’originalitat d’Homar, tot refent la seva trajectòria a partir del testimoni oral recollit en directe, il.lustrat amb reproduccions d’alungs projectes aquarel.lats i de fotografies de les realitzacions: “Proyectaba no sólo los muebles, sino los arrimaderos, el decorado de muros y techos, la vidrieras, los cortinajes, las lámparas y, tema que fue una de sus predilecciones, la chimeneas”.
A partir de les aportacions de Ràfols i de Cirici va iniciar-se la revaloració del que havia estat l’època del Modernismo i dels seus creadors. Pel que fa a les arts decoratives i el mobiliari, l’any 1964 Manuel Gil i Joan Barbeta van afegir noves dades al catàleg Exposición de Artes Suntuarias del Modernismo barcelonés. És a partir d’aquest material que Oriol Bohigas feia un resum posat al dia de la transformació cap al nou estil en el camp de l’arquitectura i les arts decoratives a la reseña y catálogo de la arquitectura modernista. Poc temps després va ser l’ebenista decorador Joseph Mainar qui va escriure un antologia del moble català al llarg de la història, on, de forma ben explícita, deia: “Cal atribuir a Gaspar Homar i Mesquida els mèrits de propulsor i d’actor principal de modernisme en el moble i la decoració”.
En el sector dels antiquaris hem de destacar la tasca realitzada per Fernando Pinós. Des del 1978 per la Galeria Gothsland ha anat desfilant una part important de la millor producció de mobles del Modernisme.
Va ser a la dècada dels vuitanta dels egle XX quan antiquaris, col.leccionistes, institucions i investigadors van prosseguir la recuperació, conservació, estudi i difusió del patrimoni moble del Modernisme. Gran part d’aquest esforç es va anar mostrant al públic a les exposicions, d’entre les quals cal destacar El Modernisme, organitzda per Olimpíada Cultural (1991) i, de manera més monogràfica Moble Català, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat (1994), seguides l’any 1998 per Gaspar Homar. Moblista i dissenyador del modernisme, presentada al MNAC en col.laboració amb la Fundació “la Caixa”.
A l’inici del nou segle, Fernando Pinós fill ha decidit de continuar el camí que el seu pare va iniciar ara fa vint-i-cinc anys. I després d’una exposició monogràfica dedicada a la Casa Busquets(2002), avui en presenta un sobre Gaspar Homar.
Els Homar: anys d’aprenentatge i formació com a artesans d’art.
L’any 1884 en Pere Homar i el seu fill Gaspar, que llavors només tenia tretze anys, van deixar l’illa de Mallorca per venir a treballar a Barcelona. Van ingressar a les indústries d’art de Francesc Vidal, recentment ubicades a la cruïlla dels carrers Diputació i Bailén. Allà hi treballaven uns dos-cents operaris de les diferents especialitats del oficis artístics, tot esdevenint una veritable escola politècnica en els diferents rams de les arts decoratives i industrials. D’aquesta manera, la formació i la pràctica adquirides de l’ofici faran que Gaspar Homar sigui la manifestació d’una aplicació artesana modelada per un veritable interès artístic. La sensibilitat aliada a la destresa revela una dinàmica del procés creatiu –l’aparició d’una fase de projecte dibuix que és prèvia a la fabricació-, que acabarà desembocant en la necessitat d’un taller propi.
“Pedro Homar é Hijo. Mueblaje y decoración”
L’any 1893, els Homar van independitzar-se dels tallers Vidal, tot establint-se a la rambla de Catalunya 129. Són els anys d’emergència d’un nou professional, el decorador, que com a creador es fa càrrec no només de projectar mobles singulars sinó també de l’espai interior i dels seus complements (làmpades, catifes, sostres,etc.). Així, igual que en arquitectura, a la primera etapa constructiva d’Homar s’evidencia un eclecticisme mecanicista, on la línia goticista es barreja amb trets orientalitzants. Sempre s’ha destacat la influència vidalena en els seus primers models, com es fa palès a l’armari vitrina de sala i els primers models de cadires, per la utilització combinada de fustes clares (com la noguera, el sicòmor amb motius de caoba, xicranda, boix i palò rosa) i per l’ornamentació en superfície amb talles esgrafiades. Com molt bé ressaltava Cirici: “en algunos casos las novedades curvilineales naturalistas se refugian en detalles de un mobilaiario de líneas generales goticistas”. A aquesta apreciació només caldria afegir-hi els aires orientals, i sobretot la importància que va tenir la influència del Japó en l’estilització i les composicions asimètriques. És evident que la interpretació dels estils històrics amb un grau elevat de llibertat projectual porta inevitablement a l’eclecticisme. En la combinatòria dels elements ornamentals, progressivament s’aniran substituint les motllures i les estructures rígides i pesades per unes altres de més àgils i es combinaran les fustes segons una gran varietat de colors i formes fins llavors inèdits. Per aquest motiu, la marqueteria o mosaic de fustes esdevindrà una de les característiques protagonistes de la nova ornamentació del moble modernista.
En aquest període de gran activitat, Gaspar Homar passarà a formar part del Centro de Artes Decorativas (1894-97), entitat que aplegà tot un seguit d’artesans que pretenien impulsar i fer avançar el sector de les indústries artístiques. Seguint l’exemple francès de la Union Centrale des Arts Décoratifs, l’associació barcelonina va esdevenir un dels motors de canvi cap al moviment per a l’Art Nouveau. De forma prou significativa, a la capçalera de la revista de l’entita, El arte decorativo, Riquer canvia el neogoticisme dels dos primers anys per motius decoratius de flors, fades i amorets art nouveau. En certa manera, aquesta va esdevenir també l’evolució seguida per Homar: En aquell moment, per a l’assoliment Domènech i Montaner seran fonamentals. A la reforma decorativa que aquest havia dut a terme al Seminari de Comillas, entre 1889-93, va comptar amb Francesc Vidal per a la decoració de les estances nobles de l’edifici. En canvi, l’any 1895-96, l’Ardiaca, Domenech va encarregar a Homar l’execució del mobiliari neogòtic (del que encara se’n conserven unes cadires de braços i uns bancs amb les inicials gravades de l’escut del col.legi). De fet, dos anys abans, Homar i Domènech ja havien treballat conjuntament al Palau Muntaner, i així ho continuaren fent en diverses ocasions.
Homar: mobles, llànties, mosaics i decoració.
Encara que no sabem del cert la data, sembla ser que cap al 1899, Gaspar Homar ja tenia instal.lada la botiga i els despatxos al carrer de Canuda, 4, al costat de l’Ateneu Barcelonès. L’artista Sebastià Junyent va dissenyar una etiqueta publicitària (que podeu veure reproduïda en aquest catàleg) i va pintar, conjuntament amb Josep Pey, els frisos decoratius de l’establiment (dels que malauradament no en resta cap fotografia). L’amistat amb els germans Junyent (Sebastià i Oleguer) i en Pey va propiciar que, a part de la feina, també compartissin altres activitats: excursions, viatges a Saragossa –on hi acudien sovint a comprar antiguitats- i trobades estiuenques a l’illa de Mallorca.
Homar també va compartir un estudi taller amb el seu cunyat Joaquim Gassó al carrer Muntaner, 69. I pel que fa als tallers de fabricació van anar canviant d’ubicació, del carrer Cid, 12 al carrer de Bailèn, 130, i, més tard, al carrer Sarrià, 88, actualment Rector Triadó d’Hostafrancs.
A partir del 1900, en el període àlgid de l’Art Nouveau, augmentà el nombre i la importància dels encàrrecs per a una clientela molt variada. De vegades són habitatges privats, d’altres són botigues o establiments públics. Alguns arquitectes li confien l’agençament interior de les cases del seus clients.
Pel que fa a la seva activitat com a decorador en establiment públics, l’any 1900 cal destacar les col.laboracions amb Alexandre de Riquer per a la farmàcia Grau Inglada i amb Pau Roig a la botiga d’instruments musicals Cassadó i Moreu de Gràcia. El 1903 decorà La Colmena de Gràcia i participà a la reforma de l’antiga sastreria d’Enric Morell. El 1919 realitzà la decoració de la farmàcia del Dr. Fita a les Corts, i el 1911, amb Jaume Llogueras, decorà el Cafè Royal.
Respecte a altres encàrrec importants, ja hem citat abans els treballs de col.laboració amb l’arquitecte Domènech i Montaner, amb qui, en aquest nou període, decorà i moblà els principals de la Casa Lleó Morera (1905) i de la Casa Navàs a Reus (1901-07). També participà en el moblament i decoració de les estances del pavelló de Primera Classe i de Distingits del Manicomi Pere mata de Reus (menjador, saleta, sales de billar i de música, llibrerira, cambra fosca, etc.). Val a dir que contrasta amb el mobiliari i la decoració del pavelló de Beneficència on, per exemple, en comptes de llits de fusta i habitacions individuals hi ha dormitoris col.lectius amb més d’una dotzena de llits de ferro colat.
Amb l’arquitecte Puig i Dadafalch executà mobles per a la Casa Amatller. També participà en la decoració del hall de la Casa Trinxet (1904) realitzant una jardinera i una tauleta auxiliar (model com les de la Casa Lleó Morera) i un sillonet a joc. Al palau del Baró de Quadras (1902-04), entre molts altres mobles, hi descobrim una arqueta, amb nimfes tallades.
D’altres interiors remarcables en els quals va treballar són la Casa Ramon Oller (1903-04), la Casa Prat de Mesa (1903-04), la Casa Rosés (c. 1903) i la Casa Pladellorens (c. 1910-11).
Tal com va passar en altres tallers de mobiliari i decoració, com els de Busquets i la Vda. De Ribas, amb l’acabament de l’etapa modernista cap al 1915, Homar va passar a produir mobles d’estil neorenaixement. Tanmateix, fins al tancament de la botiga l’any 1934, la faceta d’antiquari anirà agafant importància.
Gaspar Homar va morir el 1955 al seu domicili del carrer de Bonavista, 12.
