MANUEL SAGNIER I EL VITALISME DEL PAISATGE
Manuel Sagnier, nascut a Barcelona al 1891, fill de l’il·lustre arquitecte Enric Sagnier, és un pintor que, per la seva finor , mereix un millor coneixement i una més alta valoració, tenint en compte la qualitat tècnica i el lirisme amb que tracta el paisatge. Entroncat amb la millor tradició britànica, de reconegut prestigi en la seva època, va celebrar nombroses exposicions, especialment a “La Pinacoteca”. Semioblidat avui, com altres pintors de no escassa vàlua, hi ha que agrair a Fernando Pinós, fill, el gran encert de reunir, amb tenacitat i
bon criteri, vint-i-set mostres – quasi totes elles paisatges- de l’obra de Sagnier. El crític redescobrirà un pintor elegant i sensible, que aconsegueix resumir en el paisatge els seus millors assoliments, i el col·leccionista admirarà una pintura centrada en l’equilibri i la interpretació d’una Naturalesa familiar, tractada amb fondària i netedat i amb un sentit del color a l’una brillant i matisat.
El paisatge de Manuel Sagnier –ja sigui el de Castellar del Vallès o el de Castell d’Aro, o el de Sentmenat, Contonigrós o Sant Vicenç de Calders -, aparentment en assossec deixa entreveure tot el que de vital tanca la Naturalesa. El pintor no es limita a plasmar amb fidelitat i tècnica el que veu, sinó que busseja en les entranyes d’aquesta Naturalesa per reflectir la seva essència. La visió que susciten els paisatges de Sagnier, mai afectats, sempre amables, provenen d’un tractament profund del tema, en el que tècnica i sensibilitat s’uneixen per expressar amb elegància el sentiment d’una Naturalesa magníficament interpretada. El refinament del pintor allunya d’aquesta visió el vulgar o rebuscat, amb la finalitat que el espectador contempli el quadre sense cap element accessori o innecessari que el pertorbi.
“Pintura de joc net”, com la va definir un crític del seu temps, no deixa res a l’atzar, d’aquí el vigor, la sentida expressió i l’efusivitat que irradia, tant si la Naturalesa està en seré repòs com si es mostra en la seva eclosió o sotmesa als efectes atmosfèrics. Tot això és captat per Sagnier sense vacil·lacions i sense falsos dramatismes cromàtics. Seguint una tradició derivada de Turner, el pintor penetra en el món interior del paisatge, en les seves entranyes, i tracta de percebre la Naturalesa a través de la imaginació i la subjectivitat, conferint la més alta significació als fenòmens exteriors, despullant-los de detalls accidentals o superflus. D’aquesta manera, els seus paisatges, ja no són mera il·lustració, sinó vida, harmoniosa coherència, acord perfecte entre el visible i l’emotiu.
Helios Rubio
