Cada artista vol crear la seva pròpia forma d’expressió, el seu llenguatge particular dins del complex món de l’art. No és un procés fàcil, al contrari, la tasca és feixuga. Malgrat això, el camí està obert a aquells que treballen amb dedicació i esforç. Aquest camí el recorre el creador de la tortuga Miquel Paton des de fa força temps.
El nostre pintor ha decidit combinar la seva admiració per certs creadors, com Giorgio Morandi, Piet Mondrian, Wassili Kandinsky amb el seu amor i coneixement del seu territori, del paisatge particular: les terres de l’Ebre.
Amb un mètode incisiu, ha treballat una i altra vegada el tema en qüestió. La seva insistència, dins d’una concepció divergent, és a dir, observar i analitzar el seu “objecte” des de diferents punts de vista li està donant els resultats esperats. Aquesta manera de treballar l’ha portat a un procés de depuració, decantació, en què els elements formals, (línia i color, bàsicament) tenen un paper indiscutible, aconseguint obres constructives, en les quals hi ha un predomini quasi exclusiu de l’abstracció, llevat de la presència o referència a una icona bàsica, a un element essencial, esquemàtic i de vegades mínim, però plenament identificable, l’estructura bàsica de les seves barraques o la representació dels seus camps de conreu.
Les variants són molt diverses i en elles conserva la relació existent amb els seus referents, els artistes que admira Miquel. En una reinterpretació totalment lliure, juga amb els esquemes compositius i el color. Així podem veure obres elegants i austeres amb una gamma limitada de colors. Altres són una autèntica explosió de color, sempre dins d’una harmonia cromàtica. De la mateixa manera, utilitza tons pastel, que també tenen, com a particularitat, una atmosfera envoltant que els atorga un caràcter distint.
Algunes de les seves darreres obres es poden entendre com un homenatge a Morandi. Dins d’un concepte apropiacionista, barreja les ampolles del mestre italià, amb la seva geometria. Obres de tons foscos amb major densitat de color.
Un altre element afegit recentment és el look Cezanne, via Picasso. Sense deixar de ser una pintura plana, les seves cases són tractades des de diferents angles de visió, donant un major dinamisme i ritme a la composició.
Variacions sobre la mateixa temàtica, com els seus admirats mestres, però en una línia personal que fa que els seus quadres siguin plenament identificables. L’artista segueix el camí escollit, cada cop més profund. Estarem atents a les bifurcacions que es trobarà i a la manera en què les afrontarà.
Antonio Salcedo Miliani
