La pintora catalana Montserrat Pomel, que va estudiar Belles Arts a l’Escola de Sant Jordi de Barcelona, ha dedicat els últims anys a la plasmació de Natures Mortes de fruites que entronquen amb l’estètica barroca del nostre Segle d’Or, fonamentalment Francisco Zurbarán, amb qui comparteix el gust per les textures i la magnífica forma de tractar els draps definits amb precisió que s’apropa al realisme més exacte i una certa projecció volumètrica, potser degut a la formació escultòrica de Pomel, que concita així mateix a les seves obres, el rigor amb què Van der Hamen construeix en les seves Natures Mortes diferents espais escalonats.
També podem atribuir a l’artista barcelonina una vinculació amb Juan de Zurbarán, fill de Francisco de Zurbarán i la seva primera esposa, María Páez, mort amb 29 anys a Sevilla, víctima de l’epidèmia de pesta bubònica, i que ens els últims temps ha aconseguit ser considerat com un dels pintors de Natures Mortes espanyols més valorats fins a l’extrem que algunes de les seves obres han fregat els tres milions d’euros en licitacions internacionals, destacant per la seva eloqüent modernitat que uneix l’herència paterna i els estils holandès i italià. L’aire modern de R. Pomel el trobem en els fons monocroms, materialitzats en les acromies del blanc, els vermells i els elegants negres.
Tot i que, possiblement, les Natures Mortes tractades amb delectació i excel•lent gust per R. Pomel continuïn afermant el seu protagonisme en les properes cites de la pintora, en aquesta exposició de la galeria Fernando Pinós ja apareixen altres temes, com les figures femenines, seminues o en posats aparentment acadèmics sense menysprear-se un cert to eròtic, tot i que de ben segur alguns espectadors no estiguin d’acord amb aquesta asseveració i defensin més aviat, amb versos miguelhernandianos que estas muchachas se nos mueren de “castas y sencillas”.
També és de justícia esmentar el conjunt de dibuixos de R. Pomel que s’exhibeixen aquí, en els que s’aprecia un significatiu esforç per transmetre’ns la poesia de les petites coses. Unes branques, unes flors i fins i tot l’aire apareixen en aquests suports que incorporen morosament la fragilitat dels aromes de la vida, aquells que, quan el temps es va consumint, romanen com records dels somnis i dels objectes que ens van acompanyar en el trajecte.
CARLOS GARCIA-OSUNA
Escritor, Periodista i Crític d’Art
